Article publicat als 4 Cantons el 6.12.2001.
Vuit anys per defensar uns camps de conreu, un tros de bosc i la riera, són molts anys. Sobre tot si encara no li veiem la sortida al túnel. I, mentrestant, el món ple de guerres i nens que moren de gana!
De fet, si és cert allò de que tenim els polítics que ens mereixem, la incapacitat de l'Ajuntament per a protegir aquest espai potser sí que és un símptoma que, definitivament, a Sant Cugat s'ha imposat la cultura del 4*4, les grans superfícies comercials, el menjar ràpid i el cine de Hollywood doblat al castellà. En altres paraules, que estem sotmesos per la pela, ofegats pel temps i aillats per l'individualisme. Ens exciten les marques i el disseny. El sentiment de col.lectivitat el recuperem, entre setmana, apretats al tren anant a Barcelona, els caps de setmana a les cues de la carretera i, en comptades ocasions, quan guanya el Barça.
Paisatge gris i depriment, el que acabo de traçar. No en fem un gra massa. Al cap i a la fi, el meu optimisme quasi irreductible em fa pensar que després de l'11 de setembre les coses aniran molt pitjor que abans... però per poc temps. Estem tocant fons en el nostre "desenvolupament" sense base ètica ni horitzó consensuat. Ni el planeta ni nosaltres mateixos podem aguantar gaire més les disfuncions que hem creat. Ara és l'hora, doncs, de fer les coses ben fetes (com fa anys ens ensenyava la Generalitat i, més recentment, també l'Ajuntament de Barcelona). Hem de donar contingut a les grans frases dels anys '90: participació ciutadana, desenvolupament sostenible, pensar globalment i actuar localment. Sabem que un altre món és possible; ens toca construir-lo.
Així, tornant al tema que ens ocupa, i baixant de l'escala global a la local, Torre Negra no és només una riera, un tros de bosc i uns camps de conreu. És un símbol del passat, però la seva defensa ha d'esdevenir també un símbol per al futur. Ha de mostrar a les generacions futures que la ciutat de Sant Cugat, a partir d'un moment donat, va saber ajuntar voluntat ciutadana i superar picabaralles polítiques per a corregir la seva voracitat. Que es va saber marcar un abans i un després en la relació entre administració i administrats, i entre la ciutat i el seu entorn.
No ens trobem, per tant, davant d'un procés amb un inici i un final. Si ens posem d'acord en construir un símbol per al futur, la defensa del territori no s'acaba a Torre Negra. Òbviament l'acompanyen Can Busquets i Can Montmany a Sant Cugat, i tota la Serra de Collserola i també la plana del Vallès, per extensió.
Ens trobem, en definitiva, davant d'un repte local que mesurarà la nostra maduresa per contribuir a afrontar els reptes globals.
És per això, que en defensa d'aquests ideals, seguirem lluitant... fins a la jubilació, i més enllà.
Kristian Herbolzheimer