http://www.investigaccio.org/barcelona2004/textos/cap22.pdf
Collserola a Barcelona: història d’un desencontre
Barcelona inicià el setge a Collserola a finals del segle XIX, l’any 1897, en annexionar-se, malgrat la seva oposició, els municipis del pla de Barcelona: Sant Martí, Sants, Gràcia, Sant Andreu, Les Corts i Sant Gervasi. A continuació, amb les annexions d’Horta, 1904, i de Sarrià, 1921, carenejant per Vallvidrera, Barcelona s’endinsava al bell mig de Collserola sotmetent així, progressivament, els conreus, els boscos, les fonts, les rieres, les torrenteres i els turons (Rovira, Carmel, Creueta del Coll) d’aquests municipis a la forta pressió urbanística exercida per les ànsies de creixement il·limitat.
El 1932, després que des de les primeries del segle XX comencessin a aixecar-se urbanitzacions i cases particulars il·legals a la serra, el Regional Planning del Pla Macià defineix Collserola com a reserva de bosc, cosa que també es contempla al Pla Comarcal de 1953, el qual valorà la serra com a parc forestal i reserva de bosc. Tanmateix, l’acusada laxitud del pla va permetre la sistemàtica desafectació de terrenys collserolins que foren designats per a usos esportius, sanitaris, zonesverdes o parcs. L’any 1959 s’elaborà el Pla provincial el qual va incloure Collserola en l’anomenat Parc Natural del Tibidabo.
A finals dels anys 60 Barcelona s’havia transformat en una gran mas-
sa. Dins la trituradora del desenvolupisme s’aixecaven barriades sence-
res sense cap obligació per part del constructor ni del municipi de fer
escoles, ambulatoris, transport públic ni cap equipament. La dictadura
afavoria la manca de cap tipus de control popular. Turons i terrenys,
fins feia quatre dies ocupats per la pagesia, van donar pas a polígons
d’habitatges de diferent qualitat (depenent de la barriada) com el Car-
mel, el Coll, la Rovira, la Peira... Pel nord de Sant Andreu s’estenia la
ciutat, donant pas a Nou Barris. I per la part de la Vall d’Hebron naixien
Montbau, un nou Sant Genís dels Agudells i la Font del Gos, a Horta Gui-
nardó.
Òbviament, el desenvolupisme franquista agreujà les agressions
posant definitivament en perill la integritat natural de Collserola. Tant
el fèrtil pla de Barcelona com la serra de Collserola constituïren durant
molts segles el rebost, el llenyer, les pastures, el pulmó i les millors
279
Page 2
280
Barcelona, marca registrada
aigües de les que Barcelona se n’aprofità durant segles. Sotmesos
aquests valors naturals de la col·lectivitat, la pressió ja no s’aturaria
sobre el que subsistí, malgrat que la resistència i la resposta «ecologis-
ta-veïnal-alternativa» va continuar creixent al mateix ritme que la cons-
ciència social vers la protecció de la natura.
Així arribem al 1976, any en què s’aprova el Pla General Metropolità
(PGM). Tot i que, en la línia del Regional Planning del 32 i del Pla Comar-
cal del 53, el PGM defineix Collserola com espai forestal de protecció, a la
pràctica va representar la sentència de la serra ja que feia seguidisme del
projecte Porcioles de metròpoli: per una banda, contemplava la cons-
trucció dels túnels de Vallvidrera, Central i Horta i de la Via de Cornisa, a
més del perllongament de la carretera de les Aigües, entre d’altres pro-
jectes. D’aquesta manera, tot i que el PGM pot considerar-se salvador, en
part, dels boscos collserolins, esdevé, a la vegada, el seu botxí en con-
templar aquest seguit de vials que fragmenten el gran bosc i que creen
importants efectes de barrera, augmentant els índexs de contaminació i
transformant la necessària tranquil·litat per la subsistència de la fauna i
la flora, i contribuint així a la creació d’un paisatge excessivament urbà.
Per altra banda, estableix 7.500 hectàrees d’espai forestal vinculades a un
destí de parc, fent necessària la creació d’un parc metropolità de la serra
de Collserola, i també preveu l’eliminació dels usos agrícoles tradicionals
que la caracteritzen, determinant la progressiva substitució dels conreus,
els horts i els masos per zones residencials, urbanitzacions i habitatges.
Lany 1986 la Generalitat de Catalunya creà la reserva natural de la
Font Groga.
L
A MALA GESTIÓ DEL
P
ARC DE
C
OLLSEROLA
L’any 1987, la Generalitat de Catalunya aprovà el Pla especial d’ordena-
ció i protecció del medi natural de Collserola, el qual és la figura legal
de protecció de la serra vigent. El Pla especial definia la creació d’un
òrgan de gestió del parc, el Patronat Metropolità del Parc de Collserola
(1986), el qual es constituí com a organisme autònom de la Corporació
Metropolitana de Barcelona. Més tard, amb la desaparició d’aquesta
darrera entitat, es creà la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metro-
politana de Barcelona, que passaria a ser, junt amb la Diputació de Bar-
celona, responsable de la gestió del parc, transformant l’antic Patronat
en el Consorci del Parc de Collserola (2000), l’actual òrgan gestor.
L’any 1992 Collserola és inclosa dins el Pla d’Espais d’Interès Natural
(PEIN), aprovat per la Generalitat de Catalunya. Tanmateix, la catalogació
de la serra com a espai d’interès natural no té, a efectes pràctics, cap altra
conseqüència que un nivell de protecció bàsica la qual, a més a més, que-
da altra vegada supeditada —com en el cas del Pla especial de protecció—
als diferents plans urbanístics d’arrel porciolista previstos al PGM.
Efectivament, la gestió del territori inclòs dins el Parc de Collserola
respon al que estableixen diverses lleis i figures d’ordenació territorial,
Page 3
les quals guarden entre si una relació jeràrquica. És el predemocràtic
PGM el que té un caràcter preponderant i per tant decisiu en última ins-
tància. Un PGM de marcada inspiració desenvolupista que l’any 1976
determinava el que entenia com a projectes necessaris per a la conurba-
ció basant-se en una previsió de creixement poblacional que estimava
que, cap a l’any 2000, l’Àrea Metropolitana de Barcelona assoliria una
població d’uns 10 milions d’habitants. Darrera del PGM en ordre d’im-
portància, i encara per damunt dels plans específics de protecció de la
serra, vindrien la Llei del sòl i la Llei de mines, entre d’altres. Teòrica-
ment, els plans específics desenvolupats en relació a la gestió de Collse-
rola haurien d’haver seguit les directrius que establia el PGM. Amb tot, la
manifesta impossibilitat de compaginar el que per a Collserola preveia el
PGM amb la voluntat de conservació dels valors de la serra recollida en
el Pla Especial de Protecció ha determinat que el que estableixen aques-
tes diverses figures d’ordenació sigui, en molts casos, absolutament anta-
gònic i contradictori. El PGM estableix la perforació i l’esquarterament
de la serra, la desaparició dels usos tradicionals agroramaders i l’aïlla-
ment ecològic del parc, el qual és entès més aviat com un jardí urbà. Al
contrari, el Pla Especial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural del
Parc de Collserola resumeix objectius ben diferents, com ara «mantenir
l’estabilitat dels sistemes naturals, preservar la diversitat biològica, pre-
servar el patrimoni cultural i paisatgístic, oferir noves oportunitats d’o-
ci» (Parc de Collserola, 1990). Encara més, en un apartat específic, el pla
fa referència també a la necessitat de conservar els usos agrícoles a la
serra. En concret, entre d’altres recomanacions, proposa «revisar les qua-
lificacions del PGM en el que ateny a la substitució de conreus per usos
residencials» o «proporcionar ajuda tècnica i financera per a garantir la
continuïtat de les activitats agrícoles periurbanes» (Ibíd., pàg. 44).
L’any 1998 Collserola fou integrada als Parcs de la Diputació en l’a-
nomenada Anella Verda que en teoria pretén defensar els espais naturals
de la pressió urbanística, tot creant passadissos verds entre ells, però
que a la pràctica és poc més que un anagrama.
Les possibilitats reals de què la societat civil participi directament
sobre els temes que l’afecten, com és la democratització real i la cura
coresponsable de la gestió d’aquest espai natural, són del tot limitades.
Amb tot, la munió dels grups ecologistes, conservacionistes i d’altres
col·lectius entorn de la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola va
aconseguir, amb la seva pressió, la creació d’una Comissió especial de
seguiment sobre temes urbanístics.
No podem deixar de destacar que el caràcter polític del gerent del Con-
sorci fa que la gestió del parc caigui sovint en actituds d’apropiació del
patrimoni històric, com la conversió de la masia de Can Calopa en vinya i
celler de l’alcalde de Barcelona (fa tres anys, l’alcalde Joan Clos va reclu-
tar una part de la Brigada de Parcs i Jardins per desforestar unes hectàre-
es de fruiters de la masia de Can Calopa, que durant mesos van fer terras-
ses i van plantar ceps de races de qualitat per poder-se marcar el punt
d’oferir vi DO de Barcelona amb ocasió del Fòrum 2004); o els intents de
Collserola a Barcelona: història d’un desencontre
281
Page 4
282
Barcelona, marca registrada
cedir la masia okupada de Can Pasqual a un dels més grans holdings eco-
capitalistes de l’Estat, que gaudeix de bones amistats amb l’Ajuntament de
Barcelona. Mentrestant, el Consorci enderroca masies com Can Rocamora
per evitar que siguin okupades, malgrat declarar que manquen edificis per
equipaments al Parc de Collserola.
El Consorci de Collserola també ha trobat una manera de fer diners
fàcils: el patrocini. Un cop d’ull a la personalitat de les empreses que, cer-
cant un rentat verd d’imatge que les redimeixi enfront la població, pro-
mocionen econòmicament la «desgestió» del parc pot aproximar-nos un
pèl més al tarannà real dels gestors del Parc. Entre aquestes empreses que
fan tant en pro de la preservació dels valors ecològics i socioculturals arreu
del món destaquen Endesa, responsable d’expulsar comunitats maputxes
per produir quilowats als rius de Xile; Agbar, multinacional que treballa
per a la privatització de l’aigua i d’altres serveis bàsics a diversos conti-
nents; Caja Madrid, que financia la construcció de l’oleoducte de cru
pesant a l’Equador; o Novartis, multinacional agrofarmacèutica i transgè-
nica que entre d’altres execrables activitats es dedica també a la biopira-
teria, patentant els codis genètics de plantes silvestres utilitzades ances-
tralment pels pobles indígenes. També està esponsoritzat per una fàbrica
de ciment valenciana... (Observatori Transnacional, 2003).
Queda clar, doncs, que, més enllà de les bones i verdes paraules dels
informes tècnics i de les declaracions d’intencions, la situació descrita
determina que actualment la gestió del parc sigui poc més que desas-
trosa. Mentre les institucions i les formacions polítiques que ens gover-
nen, les quals a més s’autoproclamen «progressistes» o «d’esquerres i
ecologistes de debò», continuïn basant la seva gestió i supeditant-ho tot
als mateixos interessos crematístics i especulatius que van inspirar l’en-
cara vigent PGM, realitats com el Parc de Collserola continuaran essent
poc més que cortines de fum a la vegada que productes estrella d’una
calculada i rància estratègia de rentat verd d’imatge a la que ja ens té
tristament acostumats l’Ajuntament de Barcelona.
A
CTUACIONS I AGRESSIONS
La Barcelona metropolitana té un dèficit escandalós d’espais verds a l’a-
bast del ciutadà i aquest és el paper que se li atorga al Parc de Collserola,
el qual té uns trets especials que intensifiquen la condició de jardí urbà:
– una dimensió considerable: 7.500 hectàrees qualificades d’espai
forestal,
– contacte amb la ciutat: a menys de cinc quilòmetres de plaça Cata-
lunya,
– posició central a l’Àrea Metropolitana, al voltant del qual giren les
ciutats i les vies de comunicació.
Així, Collserola, com espai natural rodejat per una metròpoli, està
amenaçada i agredida per una sèrie de processos que posen en dubte
que el parc compleixi la funció de protecció que se li ha assignat:
Page 5
– Permissivitat d’activitats extractives colossals dins dels límits del
parc, com són les cimenteres de Montcada al nord i Sant Feliu, a la
vessant del Llobregat, o la Mina Berta entre El Papiol i Sant Cugat.
Com ja hem apuntat, la Llei de mines està per sobre de les lleis que
protegeixen el parc.
– Especulació amb el sòl dels municipis que envolten Collserola, que
entenen el parc com una reserva de terreny que en algun moment
intentaran requalificar per a continuar construint. Algunes de les ves-
sants de la serra, com la Vall de Sant Just, les tradicionals zones agrí-
coles estan a punt de desaparèixer per convertir-se en un suculent
mercat de parcel·les urbanitzables d’alt standing.
– La suposada manca de sòl que segons les administracions públiques
pateix la Gran Barcelona és utilitzada per justificar la sistemàtica ubi-
cació d’equipaments públics dins els límits de Collserola, en comptes
de rehabilitar alguna de les moltíssimes zones o solars degradats i en
desús. Van en aquesta direcció casos com els dels cementiris de Coll-
serola i El Papiol o l’Escola Judicial, construïda l’any 1996 per sobre
de la Ronda de Dalt, a la vessant barcelonina, en els que es justifica
l’interès públic per apropiar-se de les zones més ben ubicades del
parc. El mateix argument, «l’interès públic», esgrimia la Conselleria de
Medi Ambient quan l’any 2001 intentava construir un abocador a l’es-
gotada Mina Berta.
– Les infraestructures són vitals pel «correcte» funcionament de la
metròpoli. Collserola està travessada per línies d’alta tensió, auto-
vies i vies de tren que fragmenten el territori com una ganivetada.
Un exemple paradigmàtic del despropòsit que amaguen aquestes grans
infraestructures fou la construcció del túnel de Vallvidrera. Aquesta obra
era clarament innecessària a finals dels 80, quan es va prendre la decisió de
la seva execució. Si bé és cert que la carretera de la Rabassada quedava
col·lapsada puntualment algun divendres a la tarda, aquest problema s’hau-
ria solucionat millorant l’accés a Sant Cugat. Però els forts interessos eco-
nòmics es van imposar. Una obra amb un pressupost de 22.000 milions de
pessetes era un negoci que no es podia deixar perdre. Els estudis sobre
mobilitat de l’època parlaven d’un volum de trànsit d’uns 16.000 cotxes/dia
entre la Rabassada i la carretera de Vallvidrera. En canvi, els aleshores pro-
jectats túnels tindrien per si sols capacitat per a més de 50.000 cotxes. És a
dir, la seva construcció significava quadruplicar el volum de trànsit que
potencialment podria circular per la zona. Els túnels de Vallvidrera estan
gestionats per Tabassa, una empresa privada que té dret a cobrar peatge per
a amortitzar una obra que en bona part està feta amb diners públics. A part,
la nova via va incrementar la demanda de sòl urbanitzable esperonant pro-
cessos especulatius a la zona. Per exemple, a l’àrea de la masia de Can Bus-
quets, propera a la zona d’influència dels túnels, es pretén construir blocs
de pisos en una de les finques, creant una microciutat de luxe al bell mig
de la vall de la Rierada, un dels ecosistemes més fràgils de la serra. Els
túnels de Vallvidrera han partit Collserola en dos i constitueixen una fron-
tera infranquejable que impedeix el pas dels animals.
Collserola a Barcelona: història d’un desencontre
283
Page 6
284
Barcelona, marca registrada
Han passat deu anys i l’Administració insisteix ara en construir el túnel
d’Horta, el qual serà més agressiu encara que l’anterior ja que el seu tra-
çat circularà per una zona on no hi ha cap carretera ni urbanització, cre-
ant una nova barrera dins de Collserola. De moment, sembla que el túnel
Central i el vial de Cornisa no són encara una prioritat política; no obs-
tant, poden reaparèixer perfectament en tant que són projectes que es
contemplen al PGM.
Tres milions d’habitants urbans troben a Collserola un dels únics
espais verds pel lleure encara silvestres i no intervinguts o ajardinats, fet
que, lògicament, comporta la hiperfreqüentació i conseqüent degradació
d’aquest espai. En són un clar exemple els més de mil caçadors amb lli-
cència, les hordes de motoristes, les hípiques i els ramats de ciclistes de
muntanya que cada cap de setmana inunden la malaurada serra.
A part dels processos descrits, una sèrie de mecanismes «trampa»
posen en dubte la real protecció del Parc de Collserola. Una de les estra-
tègies és la requalificació enganyosa d’usos del sòl. Per exemple, la cre-
ació de camps de golf s’utilitza per encobrir operacions especulatives, ja
que la llei permet edificar una part del terreny del nou camp de golf per
«amortitzar» la inversió. Això explicaria el gran interès dels propietaris
de Can Codina (Cerdanyola) per deixar l’agricultura i passar-se al golf.
També a Sant Cugat, a finals dels 90, el Club de Golf va dur a terme l’am-
pliació de les seves instal·lacions desforestant unes pinedes situades
entre els límits del parc i del perímetre urbà de Sant Cugat. Per finançar
aquesta ampliació el club va obtenir permís per aixecar una urbanització
de luxe a una antiga vinya. El nou Pla d’Urbanització de La Floresta, que
permet la construcció de blocs de tres pisos en zona forestal que fins avui
no era urbanitzable, constitueix un altre cas de requalificació amb el que
es continua expandint la taca urbana dins del Parc de Collserola. Una
excepció remarcable a aquesta tendència ha estat la definitiva qualifica-
ció de la zona agrícola de Torrenegra com a no urbanitzable per part de
l’Ajuntament de Sant Cugat. D’aquesta manera, després de més de deu
anys de lluita contra la constructora Núñez i Navarro, la qual havia com-
prat els terrenys agrícoles per aixecar-hi pisos, el moviment veïnal eco-
logista ha aconseguit que el terreny hagi estat catalogat novament com a
agrícola. Tanmateix, tot i que el parc de Collserola és el segon de Cata-
lunya en quant a pressupost (6 milions d’euros), actualment està en curs
un contenciós administratiu entre Núñez i Navarro i l’Ajuntament de
Sant Cugat, ja que l’empresa no ha estat encara indemnitzada per la pèr-
dua de valor del terreny que ha suposat la requalificació, fet que corro-
bora la incompetència dels gestors del parc (El Punt, 24/2/2004).
L
A
C
OLLSEROLA BARCELONINA
Els barris alts de Barcelona han crescut enfilant-se muntanya amunt per
les faldes de Collserola. Aquesta vessant compta amb un reguitzell de
barriades. Unes riques: Pedralbes, Can Caralleu, Vallvidrera, el Tibidabo
Page 7
(Sarrià-Sant Gervasi), els Penitents (Gràcia); altres humils i populoses:
Sant Genís, Montbau, la Font del Gos, Can Baliarda (Horta-Guinardó), el
polígon Canyelles, Roquetes, Trinitat Nova i Torre Baró (Nou Barris); així
com les que envolten els turons de la Rovira, el Carmel i la Creueta del
Coll, com són el Guinardó, Teixonera, Carmel, Vallcarca, el Coll i la Salut.
Gairebé totes aquestes barriades neixen, creixen i/o es consoliden als
contraforts, barrancs, creuant collades i omplint els fèrtils camps,
sobretot a partir dels anys 60, amb el boom especulatiu. Tot i això, els
veïns de la vessant, durant el darrer quart del segle XX, anaren fent-la
seva. S’organitzaren plantades populars i es recuperaren nombroses
fonts, a la vegada que anaven prenent una actitud crítica envers els pro-
jectes lesius i la mala gestió per part de les institucions, les quals pro-
piciaren la desaparició de molts horts marginals.
La torre de comunicacions es pretenia aixecar al turó de Santa Maria,
a tocar de la Font Groga, però les pressions ecologistes —donada la pro-
ximitat dels boscos a la Font Groga— aconseguiren fer canviar l’empla-
çament. Aquesta acabà construint-se sobre el turó de Vilana, l’any 1991,
dissenyada per Norman Foster i no sense les resistències dels veïns de
Vallvidrera. L’alcalde olímpic Maragall assegurà que aquella torre aca-
baria amb totes les antenes de Barcelona, cosa evidentment impractica-
ble amb el posterior boom de la telefonia mòbil.
L
ES VERGONYES DE
B
ARCELONA
Entre les moltes vergonyes de Barcelona cal esmentar la voluntat de cedir
«els ous d’en Porcioles», dues grans bombones de gas, a una empresa pri-
vada, per tal de fer-hi una macrodiscoteca, un restaurant, grans aparca-
ments, etc. L’any 1986 aquests dipòsits de gas ubicats a Collserola (Horta)
deixaren de funcionar, passant a mans de l’Ajuntament de Barcelona que
no exigí a l’empresa explotadora el seu desmantellament. En lloc de recti-
ficar les errades del passat, el màxim responsable de la preservació del
Parc de Collserola afirmà: «Las dos esferas son singulares para bien o para
mal»; mentre que Jordi Borja, vicepresident de la Mancomunitat de Muni-
cipis, digué: «siempre que sea posible y no se produzca un grave perjuicio
no es bueno derruir». Això era vàlid per a uns esfèrics de 20 anys d’anti-
guitat, però no per les nombroses masies centenàries, veritable patrimoni
cultural, històric i arquitectònic que el mateix Ajuntament enderrocà a
Horta, Can Besora, Can Gresa, Can Borni, Can Glòria, Can Notari, Can
Sínia... La pressió ecologista aconseguí que la Mancomunitat de Municipis
de l’Àrea Metropolitana de Barcelona rectifiqués a la vigília dels Jocs Olím-
pics i procedís al desmantellament definitiu dels «ous d’en Porcioles», ins-
tal·lant les cotxeres d’autobusos de l’ATM, mig soterrades. L’operació de
castració va costar 8,4 milions de pessetes.
Una altra agressió, aquesta feta amb la més absoluta impunitat, fou
la construcció de l’Escola d’Alts Estudis Judicials el 1996. L’Ajuntament
de Barcelona donà el permís sense l’informe preceptiu, saltant-se a la
Collserola a Barcelona: història d’un desencontre
285
Page 8
286
Barcelona, marca registrada
torera el Pla Especial de Protecció de Collserola, el PGM i el PEIN, sense
comptar amb l’estudi d’impacte ambiental pertinent i sobrepassant l’e-
dificabilitat permesa. La total submissió dels gestors responsables del
parc a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona feriren
greument la seva credibilitat en la defensa dels espais naturals i en l’a-
plicació de les mateixes lleis que promulgaren. En un darrer intent de
justificar legalment l’obra, s’elaborà un pla especial que fou aprovat el
mes d’octubre del 1996.
De les més recents vergonyes, destacarem la permissivitat de què
gaudeix la constructora Núñez i Navarro per construir la urbanització
Turó de Vilana 2000 o els habitatges de Vall Park al barri de Penitents,
on l’Ajuntament atorga la llicència d’urbanitzar al bell mig del torrent
de Can Gomis, en ple domini públic hidràulic.
Una de les lluites que continuen actives és la relativa a la protecció
i a la defensa de l’ús comunitari de la Vall de Sant Genís, situada al límit
entre el districte de Nou Barris i el d’Horta Guinardó i una de les últi-
mes no urbanitzades de la vessant barcelonina de Collserola. Després de
50 anys de total abandonament de la finca i del conseqüent deteriora-
ment de Can Masdeu, l’antiga masia, i de la infraestructura agrícola
associada, la institució que regenta la propietat, la Fundació Hospital de
Sant Pau, pretenia construir a la vall en un primer moment una presó i
més tard una residència privada per a membres jubilats del Col·legi de
Metges. Amb tot, l’okupació, al desembre de 2001, de la finca i el suport
i la implicació popular de què ha estat objecte el projecte d’autogestió
en curs ha aconseguit frustrar, de moment, els plans que amenaçaven la
vall. És important destacar que l’òrgan que s’ocupa de la gestió del
patrimoni de la Fundació està constituït per funcionaris de l’Ajuntament
de Barcelona i de la Generalitat i pel Bisbat de Barcelona. Paradoxal-
ment, en contraposició als plans de la Fundació d’urbanitzar parcial-
ment la vall, l’Estudi estratègic de la vessant barcelonina de Collserola
(Boada, 2003) remarca la seva importància natural i agrícola, alhora que
fa referència a la necessitat de recuperar l’antiga infraestructura agríco-
la de terrasses, mines d’aigua i basses. És precisament en aquest sentit
que, a través de l’autogestió i de l’autoorganització, autònomament i
sense cap tipus de participació institucional (exceptuant el setge poli-
cial i el políticolegal), duu més de dos anys treballant el col·lectiu dels
horts comunitaris okupats de la Vall de Sant Genís, el qual està integrat
pels actuals ocupants de Can Masdeu i per una cinquantena de veïnes i
veins de Nou Barris.
C
OLLSEROLA
,
PARC O JARDÍ
?
Allò que no genera valor econòmic no té valor. És en aquest sentit que
«cal donar valor» a Collserola, transformar-la de manera que suposi una
font de creixement, físic però sobretot econòmic, de la metròpoli. I el
valor ecològic? Aquest és un tema crític. Si bé trobem dins la serra zones
Page 9
que per la seva inaccessibilitat han estat molt poc pertorbades, com la
Rierada o el Torrent de les Tres Serres, la supervivència de les espècies
faunístiques està fortament amenaçada a raó de l’escapçada connexitat
dels ecosistemes de Collserola amb la resta de serres prelitorals o inte-
riors. Com podran sobreviure els animals durant generacions d’endogà-
mia? En aquest sentit, Collserola no és un espai on la conservació esti-
gui assegurada, malgrat el discurs propagandístic d’iniciatives
mediàtiques com les de l’Anella Verda de la Diputació de Barcelona, que
ens pretén fer creure que els vertebrats de Collserola poden passejar-se
pel massís del Garraf, Montserrat o el Montseny. Collserola és una illa
de bosc emmurallada per un anell d’autopistes. Per evitar l’aïllament
complet, durant la dècada dels 90 veïns de Cerdanyola i el Vallès van
defensar la protecció d’una «via verda» en la darrera franja agrícola que
té tres quilòmetres d’amplada i que uneix Collserola amb el Parc Natu-
ral de Sant Llorenç del Munt. Després d’insistir uns anys, els municipis
es van comprometre a respectar 400 metres d’amplada en tot el traçat
d’aquest connector on encara avui hi ha moviments migratoris de grans
mamífers com els senglars. Curiosament, els terrenys destinats a aquest
connector biològic coincideixen amb els terrenys on el PGM contempla
la construcció del túnel central. És, doncs, la via verda una autopista en
conserva? Aquesta és una altra constant en la protecció de la natura des
de la burocràcia. Creen neologismes per fer creure al ciutadà que pro-
tegeixen el territori quan en realitat es tracta d’una conservació virtual.
A mesura que les ciutats que envolten Collserola s’expandeixen i esga-
rrapen zones agrícoles de les valls limítrofes, queda cada cop més clara
la funció real que acompleix Collserola dins la lògica metropolitana: la
de Central Park a la catalana i de reserva de sòl urbanitzable disponible
pel futur creixement del monstre urbà.
L
A FRONTERA MOVEDISSA
Lany 1999, amb la intenció de comprometre les forces polítiques i les
institucions, la Plataforma Cívica en Defensa de Collserola, formada per
col·lectius veïnals i ecologistes dels municipis que envolten la serra, rei-
vindicava, a través del seu manifest «Per una llei de protecció de l’espai
natural de Collserola», l’ampliació de l’àmbit de protecció de l’espai
amb una franja natural d’amortiment que trenqués el seu aïllament
obrint-lo, així, a la resta d’espais naturals veïns. Alhora, es demanava la
desqualificació dels sòls susceptibles de ser urbanitzables així com la
promulgació, per part del Parlament de Catalunya, d’una llei de protec-
ció que superés jeràrquicament els plans d’ordenació territorial vigents
(PGM, PEC i PEIN) i possibilités la protecció real de la serra.
Tanmateix, en contra de les propostes de fer baixar Collserola a la ciu-
tat, el que sembla que s’imposa és fer pujar Barcelona a Collserola. Un
bon exemple de la pressió urbanística més recent és el que està succeint
actualment a la Vall d’Hebron.
Collserola a Barcelona: història d’un desencontre
287
Page 10
288
Barcelona, marca registrada
L’any 1983, per tal d’aturar l’especulació urbanística dels promotors
Figueras i Bassols, l’Ajuntament de Barcelona, pressionat per la Coordi-
nadora d’Entitats Martí i Codolar, adquireix les 37 hectàrees en les que
es pretenia construir 7.500 habitatges; una zona qualificada, en gran
part pel Pla Comarcal del 1953, com a zona verda. L’Ajuntament es com-
prometé a crear un dels grans pulmons de Barcelona; però 9 anys des-
prés, amb els Jocs Olímpics, el consistori aprovà a corre-cuita un primer
Pla Director de la Vall d’Hebron, supeditant la planificació d’aquest
extens parc a les exigències olímpiques. Aixecaren mig miler d’habitat-
ges (la residència de periodistes), palaus esportius, un hotel, un gran
pàrquing i nombrosos camps esportius. Així, les torrenteres, recupera-
bles des del punt de vista natural, foren cobertes, donant pas a esplana-
des plenes d’accessos, extensos «espais verds» plens de tanques. L’asfalt
cobreix les grans voreres que les aïllen i que no porten enlloc. Espais
verds en què l’únic verd és la gespa de camps esportius i talussos. Amb
tot, encara es conservà la qualificació de «zona verda».
Aquesta actuació municipal contribuí a la degradació d’aquest
potencial gran pulmó de la Vall d’Hebron però, lluny de reparar els
errors comesos, l’any 1999, es va promoure un segon Pla Director. En
un principi, aquest pla, en un acte de prestidigitació indignant, despro-
tegia 73 hectàrees que, de forestal, passaven a verd urbà. L’oposició eco-
logista els féu canviar de tàctica. Aquest pla va ser aprovat per l’Ajunta-
ment el 21 de febrer de 2004 i amb ell es pretén construir 1.166
habitatges sobre zones verdes, prèviament traspassades a zones d’equi-
paments. Per tal de compensar la pèrdua de zona verda, a través de l’Es-
tudi Estratègic de la Vessant Barcelonina de la Serra de Collserola (octu-
bre de 2003), encarregat per l’Ajuntament i realitzat en conveni amb el
Consorci del Parc de Collserola, es pretén, amb la més absoluta impu-
nitat, desprotegir àmplies zones naturals del Parc de Collserola passant-
les de la qualificació de «zona forestal de protecció» a «zona verda»
(urbana). Amb això s’evidencia una contraofensiva per part dels «urba-
nitzadors», amb la que pretenen burlar no només els grups ecologistes
que reivindiquen l’ampliació de les zones protegides, sinó també la
màxima benignitat del PGM que ha estat la protecció de les Zones Fores-
tals Metropolitanes.
Si ara es construeixen habitatges canviant el PGM sobre zones fins fa
ben poc qualificades de verdes, qui pot assegurar que no s’estigui pre-
parant el terreny per a futures tongades urbanitzadores i especuladores?
Tot plegat representa un menyspreu intolerable: es promou la vulnera-
ció «legal» de les minses lleis que «malprotegeixen» la natura, tot fent
pujar la ciutat cap al cim de Collserola, endinsant-se més enllà de la fron-
tera del parc. En comptes de fer baixar Collserola a la ciutat, ens enjar-
dinen el bosc.
Can Pascual, Can Masdeu i Col·lectiu Agudells
http://www.investigaccio.org/barcelona2004/textos/index.pdf
Barcelona, marca registrada. Un model per desarmar.