El Parc de Collserola, ocupa prop de 8.000 Ha de les quals un 26% tan sols és sòl públic. Això demostra una manca d'interès de les administracions per aquest espai i en general per la natura. Segons el doctor Jordi Sabater i Pi, (penedit descobridor d'en Floquet de Neu) cal adquirir públicament un mínim d'un 50% dels espais protegits.
Antigament l'alzinar amb roure poblava tota la serra. L'explotació humana fruit de la desamortització de Mendizábal suposà la destrucció dels boscos i la transformació posterior en pi blanc i pi pinyer, que a l'actualitat en molts espais ja estan en regressió respecte l'alzinar. De fet, els ecosistemes de Collserola estan en constant evolució. Els incendis també provoquen canvis importants, però si més no, la natura té una gran capacitat de regeneració.
Quant a la fauna extingida, ja és irrecuperable en un espai com Collserola. Els llops van desaparèixer al S. XIX i les daines i voltors a principis del S. XX. Val la pena fer tot el possible pel manteniment de les espècies que encara es conserven, mamífers tant representatius i escassos (alguns) com les mosteles, gat mesquer, guineus, toixons, etc.
Fins fa 15 anys, la biodiversitat a Collserola no s'havia estudiat amb rigorositat, fet que ha canviat des de la creació del Parc (1987).
Segons en Josep Germain, cal mantenir una matriu ecològica del territori, mitjançant la conservació d'un percentatge important d'espais naturals fent xarxa a l'entorn dels espais urbanitzats. La pèrdua d'espai i fragmentació provoca una disminució i pèrdua biològica d'éssers vius.
Actualment la inversió en la gestió dels espais naturals és mínima. La metròpoli de Barcelona té la sort de comptar amb un gran espai natural al seu interior i la responsabilitat de mantenir-lo, respectant també els connectors ecològics necessaris.
S'ha calculat científicament que cada persona necessita per viure la proporció d'oxigen que subministren entre 2 i 2,5 Ha de bosc temperat; és a dir, que Collserola només és un pulmó verd virtual ja que tan sols és capaç d'absorbir el CO2 que produeixen unes 2.000 persones. Només les grans selves tropicals són capaces d'absorbir el CO2 mundial (i cada cop n'hi ha menys).
La suma d'un conjunt de petites agressions com la penetració de la xarxa urbana en forma d'urbanitzacions i manca de col·lectors de clavegueram en espais naturals, etc. provoquen un impacte global molt més greu.
El creixement urbanístic que hi hagué entre 1950 i 1970, va duplicar la superfície urbanitzada a l'Àrea Metropolitana de Barcelona. La tendència cap a la ciutat dispersa és una de les amenaces més greus vers els espais naturals.
Ponències: Jordi Sabater i Pi (Etòleg, catedràtic de Psicofisiologia), Josep Germain (membre de la Institució Catalana d'Història Natural i de la Coordinadora Via Verda), Francesc Llimona (Biòleg, tècnic del Parc) i Oriol Bosch (Ecòleg forestal).
Síntesi realitzada per Oleguer Farràs i Jané (membre de la PCDC i moderador de la Taula rodona)