Barcelona, gener de 2006
La riera de Sant Medir de Collserola
(Anàlisi de la gestió de les obres controlades pel Consorci del parc de Collserola)
En aquest text voldríem exposar una anàlisi en la gestió de les obres a la riera de Sant Medir, dutes a terme sota el control del Consorci del Parc de Collserola, i que considerem molt negatives, i de les diferents gestions amb les administracions que hem tingut aquests darrers anys al respecte.
Voldríem començar dient que, curiosament, el problema del tram de la riera de Sant Medir que va des de l'ermita a can Borrell es podria considerar menor (ja ho vam esmentar en una altra ocasió) si el comparem, per exemple, amb la complexitat de les vies verdes; però en aquesta qüestió rau la disfunció del fet. Aleshores cal que ens preguntem: Com és què aquest espai, tan “simple” comparat amb les vies verdes, no s'ha sabut valorar? Per contestar la requesta, cal definir les actuacions dutes a terme per les administracions. És necessari un punt de partida en el qual tots estiguem d'acord: el sender que transcorria prop de la riera estava malmès i calia arranjar-lo. Es tractava d'un antic camí de carro, com n'hi ha molts a Collserola.
Tot i que és prou conegut, no està de més exposar-ho un altre cop: dins la vall de Gausac, des del coll de l'Erola fins a can Borrell, en el fons de la vall, hi ha un espai “únic” a Collserola. Aquest punt cal que quedi clar: és un espai únic de Catalunya.
Aquest espai es divideix en dos trams diferenciats, separats per l'ermita de Sant Medir i el seu entorn; és el segon tram, tot i ser el menys espectacular, el que és més genuí. Es tracta d'un recorregut de poc més de 2 quilòmetres que, a més, es pot dividir en quatre zones clarament diferenciades, la qual cosa el fa molt original sobretot pedagògicament parlant, ja que és a l'abast de les escoles pel seu alt valor didàctic. Cal dir que hi havia una simbiosi perfecta entre la riera, la vegetació i el camí, que formava un espai natural emblemàtic. Amb les obres realitzades aquests darrers anys tot plegat s'ha desvirtuat totalment, i tot el camí s'ha uniformitzat en un sol espai (aquesta afirmació queda clarament exposada en el nostre plànol-dibuix adjunt a aquesta anàlisi).
Un cop exposada la qüestió, ens permetem de recalcar l'afirmació d'espai o paisatge únic: començant pels Ports de Beseit i creuant totes les serres (que no són pas poques), fins arribar als Pirineus, tot visitant les suggestives gorges de la Fou, admirant el Pedraforca i els Encantats i aturant-nos davant la impressionant cara nord del Vinhamala hom comprèn què vol dir l'afirmació de “paisatge únic”. Sortosament podríem fer una llarga llista de paisatges únics. El que és evident és que cada un d'aquests indrets s'ha de valorar per si sol. El que no s'ha de fer, per exemple, és comparar les gorges de la Fou amb els Encantats. Per això diem que aquí rau la disfunció del fet.
Davant d'una serra petita com és Collserola, poder gaudir d'un recorregut com el que va del coll de l'Erola i la riera de Sant Medir fins a can Borrell, de poc més de 4 quilòmetres, és senzillament extraordinari (les espectaculars gorges de la Fou sols arriben a 1,5 quilòmetres) i si afegim que en aquest indret l'envolta una gran densitat urbana, què més podem demanar! Aquest espai únic també és únic per la seva situació geogràfica i per la càrrega pedagògica. Hi ha una afirmació fàcil d'entendre: per visitar la cara nord del Vinhamala des de Barcelona, s'hi pot anar molt esporàdicament; en canvi, anar a veure l'espai únic de la riera de Sant Medir és a l'abast de molts ciutadans. Dissortadament els actuals dirigents del Consorci i del municipi afectat no han entès aquest plantejament tan elemental.
La nostra pregunta és senzilla:
¿Per què hem caigut en aquest atzucac? Afirmar que és fruit de la ignorància,
encara que hi pugui haver quelcom de veritat, no és adient. Volem creure que
els responsables d'aquestes obres estan adequadament preparats per
desenvolupar la tasca que tenen encomanada. Per tant, cal cercar els motius
que han donat peu a aquesta situació. Si els trobem, potser aconseguirem que
fets lamentables com aquest no es repeteixin.
Causes que han suposat els canvis de la riera
Els mitjans tècnics del parc, per poder treballar en qualsevol activitat, necessiten obrir camins amb un una amplada mínima de 3 metres; en cas contrari no es veuen capacitats per actuar.
En els programes d'actuació, la direcció del parc, ara per ara, no té previst fer-se càrrec dels senders. En realitat és com si els senders no hi fossin.
Afirmar que un sender que no es fa servir es tanca es pot acceptar en zones allunyades de les aglomeracions urbanes; però en el cas del parc de Collserola, envoltat per quatre milions d'habitants, aquesta afirmació no té sentit. Parlant amb els serveis tècnics del parc hom té la sensació que els senders s'obren i es tanquen per si sols, com si res.
Quan manifesten que arranjaran o que faran un camí, el que estan proposant és que es tracta d'una nova pista forestal (vegeu el butlletí del Parc de Collserola número 60 en el qual queda clarament explicit que el Consorci té aquesta visió).
És vital que els senders i les pistes forestals estiguin dissenyades de forma que no es converteixin en drenatges de les pluges. Es fàcil comprovar que molts senders fan de simples torrenteres. El fet comporta que, quan plou, moltes superfícies de zona boscosa no s'assaonin adequadament, amb el conseqüent pas als processos de sequedat i d'empobriment de la vegetació i a augmentar la disponibilitat i facilitar la propagació d'incendis. Es poden veure senders en els quals l'erosió ha provocat llargs trams d'esvorancs de fins 1 metre d'alçada. Aquest fet crea zones d'erosió i més si tenim en compte els llargs intervals de sequera que s'originen en el clima Mediterrani.
La manca de visió global de l'estructura física del parc condiciona la política a seguir en la gestió contra incendis. Per exemple: no es té en compte que la façana que mira Barcelona és la que predomina en alçades i la que té un servei d'infraestructures que es pot considerar òptim o fàcil per tal que ho sigui. En conseqüència, no es valora que de les zones altes a les baixes hi ha una mitjana diferencial de 20 atmosferes de pressió d'aigua. Amb estudis econòmics acurats ben segur que podríem planificar punts i elements de seguretat contra incendis a mig i llarg termini.
Quant a les actuacions en el paisatge, no s'ha entès que l'estructura física del tot el massís de Collserola és una extensa suma de petits espais. O altrament dit, la bellesa dels seus paisatges es basa en la seva limitació. La nova pista ha uniformitzat hi ha anul·lat totalment els 4 espais diferenciats. No s'ha donat cap valor a aquesta diferenciació i, a més, el que es més greu i incomprensible és que la iniciativa correspon als mateixos responsables del parc.
Ara per ara es creu que l'única manera d'accedir a les obres o actuar en la defensa contra els incendis és utilitzar camions (clarament explicitat en un dels butlletins); entenem que això no cal que sigui així. Calen solucions mixtes i imaginatives. Hi ha d'altres mitjans de transport alternatiu, fins i tot de caràcter lúdic i ecològic, per accedir a les obres que no tenen perquè ser els 4x4.
El que és evident és que des de què s'ha construït la pista forestal, a la riera de Sant Medir ha augmentat el risc d'incendis. Es fàcil de comprovar-ho amb una simple passejada d'un cap de setmana o una tarda d'estiu.
La tendència a fer de Collserola un parc urbà augmenta el risc d'incendis per més pistes que hi posem. És demostrable que Collserola pot ser un parc pel qual pugui passejar-hi qui en tingui ganes i, alhora, sigui parc natural; així, el risc d'incendis seria més fàcil de controlar-los i baixarien. Entenem que és una qüestió de disseny.
Parlant amb els tècnics del parc, hom s'adona que tret de les zones diguem-ne més urbanes, no dominen els espais que teòricament han de gestionar. Recordem la divertida discussió bizantina, amb el màxim responsable, per controlar la gestió de les obres d'aquesta pista forestal, sobre una font a tocar de Sant Medir, de la qual desconeixia l'existència.
En el butlletí del Parc de Collserola, de l'estiu del 2003 número 60, es justifica la necessitat de l'obra. Pel que fa a conservar un espai natural, el raonament és d'una migradesa expositiva preocupant; cal destacar el to paternalista i d'una ingenuïtat certament sorprenent que no aguantaria la crítica més benèvola. Ens preguntem com els dirigents del parc han permès que es publiqui aquest escrit.
No hi ha capacitat crítica ni experiència paisatgística per saber valorar quines són les zones imprescindibles que cal conservar. Això no té res a veure amb la preparació acadèmica dels responsables. Bàsicament és un problema d'experiència. Cal haver palpat el terreny i no solament el de Collserola. L'espai cal tocar-lo per saber-lo apreciar, i això vol dir haver-hi caminat.
En diverses ocasions ens han dit que la nova pista, un cop es refaci la vegetació, quedarà pràcticament com abans (?). Aquesta apreciació lliga perfectament amb el que manifesten al butlletí abans dit. Les obres han deixat la riera amb una visió purament testimonial, com de desguàs. Han afectat seriosament l'antiga vegetació amb moviments de terres i amb anivellacions de pista i han empobrit la minsa vegetació de ribera que hi ha on la pista i la riera coincideixen.
En la nova situació l'únic que destaca és la pista forestal. Aleshores escoltar les afirmacions dels màxims responsables del parc, que hem esmentat abans, ens porta a una situació de pura i simple perplexitat.
Sí, tots estàvem d'acord que calia arreglar el camí de carro. La separació entre rodes de carro és de 1,30 metres (hi ha signes evidents del pas que corroboren aquesta distància). I ara han fet un moviment de terres en diversos punts que voregen els 10 metres d'amplada i han construït talussos per evitar esllavissades. Nosaltres havíem valorat l'amplada de la vegetació de ribera quan el camí i la riera estaven junts, uns 14 metres. Què en queda ara? I per acabar-ho d'adobar sota la pista forestal s'ha fet passar una conducció, una canonada de 35/40 cm de diàmetre (sembla ser per a cablejat telefònic). Ja a prop de Sant Medir el conducte deixa la pista i va vers can Gener. Curiosament la construcció de la pista ha coincidit amb la d'una nova edificació a can Gener. El desviament de la conducció ha obligat a canviar el nivell de la riera amb un marge de 1 metre d'alçada.
Respecte a la pista principal, s'han derivat dos nous trams: un que va directament a can Gener i un de curt a Sant Adjutori; d'aquest últim, se n'ha cimentat el pas per la riera amb una estètica d'acabat industrial.
Conseqüències de les obres
Encara que no ens agradi, cal plantejar-ho: davant l'actual legislació hi ha la possibilitat que els antics camins de carro, com s'ha fet en aquest cas, poden convertir-se en pistes forestals. Actualment al voltant de l'ermita de Sant Medir s'hi pot accedir per quatre punts diferents, tots ells pistes forestals, tret de can Puig, que és una carretera deficient. A més, cal afegir-hi la derivació de dos pistes d'accés a can Gener que estan a la mateixa zona de l'ermita.
Si la filosofia d'actuacions segueix aquesta orientació, com es pot garantir que el camí que surt de l'ermita i que travessa la zona anomenada Font Groga i que va a sortir a Vista Rica, on hi ha un ampli aparcament, no es converteixi en una pista forestal? No ens enganyem, si hom s'ho proposa es poden trobar motius per fer-ho. Si en aquest plantejament afegim l'esquema de seguretat de la vegetació al voltant de les pistes (que va sortir en un butlletí i novament s'ha posat al nou llibre de "Guia de Natura..." (pàgina 189)) una distància de seguretat d'un mínim de 40 metres condiciona la vegetació de l'entorn. Amb aquesta mentalitat estesa a tot el parc, i si afegim tot el que hem dit de la tendència a la sequedat, les perspectives no són gens afalagadores. Ara, en molts indrets de les pistes s'ha tallat el sota bosc dels laterals, fet que no dubtem pas que crearà erosió de la terra davant de les pluges; i diuen que això també és per frenar els incendis (?).
És lògic que, a mig termini, moltes d'aquestes pistes acabin essent asfaltades (possiblement perquè serà més econòmic conservar-les). Hem pogut comprovar que a la nova pista forestal ja hi ha zones que presenten clars signes d'erosió, tot i que les pluges no han estat abundants (quant a la freqüència). I un cop asfaltades, encara que sigui modestament, es poden justificar processos de zones urbanitzables o com a mínim de serveis urbans. Sota aquest prisma, entre una cosa i una altra és evident que les perspectives de Collserola, ho repetim, no són pas "afalagadores".
La Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola vol que Collserola es declari parc natural. Ja fa dos anys consecutius que organitza unes trobades a l'Ateneu Barcelonès per parlar de qüestions que afecten el parc. En la darrera trobada, un científic ponent va preguntar per què s'havia permès la construcció de la pista a tocar la llera de la riera de Sant Medir. La resposta del màxim responsable del Consorci cal valorar-la com de lamentable: va parlar i no va dir res.
El més de novembre de 2004 va sortir publicat el magnífic llibre "Guia de la Natura del parc de Collserola". No som experts per fer-ne una crítica, però com a usuaris del parc entenem que podem donar la nostra opinió: pel que fa a la informació i el plantejament global cal dir que és excel·lent, llaminer de mirar i seguir. Cal felicitar els autors i l'extensa nòmina de col·laboradors. Voreja el treball científic.
Dit això, creiem que cal parlar amb perplexitat. Dintre el Consorci hi ha una dicotomia. Pel que fa a la vessant científica hi ha una capacitat apreciable; en canvi, a la vessant executiva, quant a l'actuació en l'espai físic i amb l'actual filosofia és evident que, dissortadament, apunta a l'empobriment del parc, tant pel que fa al paisatge com a la conservació del medi ambient.
Respecte a aquest llibre, i amb el més gran respecte que ens mereix l'equip que hi ha treballat, hem de dir que, dissortadament, la seva magnífica obra serveix per tapar les mancances de les actuals directrius del parc. Crec que aquesta afirmació és vital, del contrari seria molt difícil sortir d'aquest atzucac que afirmàvem al principi per la senzilla raó que, si et mous a través de la guia, et creuràs que tot va bé i que l'orientació de la gestió és la correcta. Si no canvien d'estratègia, l'empobriment del parc és un fet inqüestionable. Les causes expressades són comprovables. L'exemple de la riera Sant Medir és la clau de volta que ens fa veure clarament quina és la mentalitat de gestió. El que es mostra a la "Guia de la Natura..." es distancia, en el curt pas del temps, del que és la realitat del parc.
Després d'aquesta exposició i a partir d'uns fets concrets, ens veiem obligats a fer un comentari polític: com a ciutadans i davant de qüestions comunes hem de mostrar una clara actitud política. Ens permetem a partir d'unes, si es vol, petites vivències personals en l'afer que ens ocupa, exposar-les amb clau d'humor, amb la voluntat que ens ajudarà a clarificar i aprofundir els conceptes i les formes d'actuar.
Aquest afer ens ha permès parlar amb militants de tots els partits - dels partits que van poder superar l'obligat ostracisme d'aquells ja llunyans quaranta anys -. Certament, aquesta experiència ens ha dut al terreny de la perplexitat.
Davant del senyor A vam plantejar la problemàtica de les obres de la riera. Aquest senyor, després de criticar el partit que dirigeix el municipi, emfàticament i amb solemnitat ens va assegurar el següent: "nosaltres salvarem totes les rieres". Davant d'aquesta categòrica resposta ens vam quedar sense paraules. Totes les rieres salvades, fantàstic! Ha passat el temps i com a responsable de Medi Ambient ens consta que es va desfer del dossier que parla d'una única riera, la de Sant Medir. Aquest document l'havíem lliurat anteriorment a l'Ajuntament corresponent (amb registre d'entrada). L'únic que en vam treure clar és que segons ells "era un dossier molt maco". Potser és que nosaltres, de moment, sols volem salvar una riera i ells les volen salvar totes de cop, amb la qual cosa el nostre dossier no té cap interès. No siguem pessimistes, ens cal esperar, ben segur que tenen el projecte de salvar rieres futures.
Amb el senyor B, el màxim responsable del municipi, va ser impossible de parlar-hi. Van passar llargs mesos, tot i que gaudíem de canals personals de comunicació. Finalment, el màxim responsable va delegar l'entrevista a un altre alt responsable del municipi, que sorprenentment no sabia res de res del tema, i ni tan sols de què parlàvem (i encara menys que hi hagués un dossier). Un dossier que, ben segur, donava voltes dins l'Ajuntament. En aquest senyor, simplement li havien dit que ens atengués i així ho va fer.
Fortuïtament, per la curiositat d'alts dirigents del partit del senyor B, ens van demanar informació dels condicionants de Collserola. Aprofitàrem l'avinentesa i una de les nostres informacions va ser posar-los al corrent de la nostra experiència. Oh!, meravella, tants mesos esperant parlar amb el màxim responsable del consistori i en menys de 24 hores el senyor B ens va telefonar i amb veu dura i seca ens va preguntar què és el que volíem. Va ser tanta l'emoció que les nostres raons se'ns van ennuvolar i amb el seu to de veu, fou com si ens digués "Què preteneu?, si vosaltres ni tan sols viviu a la meva important i emergent ciutat de la qual jo en sóc el màxim responsable i ens veniu a molestar amb les vostres nimietats" i ens quedàrem acoquinats davant un gestor polític municipalista tan rellevant.
Davant el senyor C, un expert en aigües, vam parlar-hi com sempre, prèviament presentant al registre el ja conegut dossier. Nova i inimaginable sorpresa: el dossier s'havia perdut dintre la mateixa administració. De fet, sols era un dossier petitet, amb un llarg escrit acompanyat de plànols, dibuixos i fotografies en color de només 27 fulls i tapes de cartolina amb títol i fotografia a la caràtula. Davant d'aquesta pobre presentació, és lògic que es perdés en una oficina tan ben organitzada. Possiblement el motiu era perquè, en un departament tan important, només atenen qüestions sobre pantans i no poden perdre el temps en rieres sense suc ni bruc. Aquesta suposició ens la confirmen les anomalies legals que van sorgir en les obres a tocar la riera, que no van ser pràcticament mereixedores de la més mínima atenció.
Davant la senyora D, amb un doble lliurament del nostre dossier i una extensa carta explicativa, vam haver d'esperar un temps prudencial per rebre una carta concisa de tres línies que ens indicava que n'havien obert un expedient. "Molt bé", vam pensar. Al cap de més de nou mesos, vam rebre una nova carta de cinc línies per comunicar-nos que es tancava l'expedient i que no patíssim perquè tot era perfecte i maco. És evident que no ens mereixíem ni una sola explicació, ni una trobada, no es pot molestar l'Administració amb aquestes foteses.
Amb el senyor E, un dels responsables del Consorci, vam parlar en diverses ocasions, un cop va rebre el dossier adequadament registrat; ens consta que n'ha rebut un altre per una altra via. No creiem que en faci col·lecció ja que els dos dossiers són iguals. Doncs bé, a partir d'aleshores ni una paraula, ni un canvi d'impressions, ni una justificació, ni tan sols una carta en què indiqués que havia rebut el dossier. Absolutament res de res de res; vam arribar a la conclusió que es tractava del famós i mai poc valorat "silenci administratiu."
Ens sap greu haver-ho de dir, però com a ciutadans ens hem quedat ben planxats. Alguns de nosaltres ens vam veure obligats a viure els neguits de l'experiència dels quaranta anys; ens crèiem que, amb els polítics actuals i amb els quals vam compartir neguits, ara tot seria diferent i que les coses es portarien d'una altra manera. Admetem però, que els neguits d'aquells quaranta anys, malauradament tornen a aflorar.
Arran d'aquestes lloables experiències vam creure oportú que ho havíem de comunicar a la Fiscalia a la qual agraïm públicament la ràpida comunicació en acceptar el nostre requeriment. Del veredicte en traiem algunes notes que considerem interessants:
S'hauria d'haver disposat de l'autorització de l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA), la carència de la qual feia que les actuacions a la riera fossin il·legals.
Les obres no estan autoritzades per l'ACA i, a més, es van realitzar havent-hi una ordre de paralització. Això, però, no té cap importància perquè la zona afectada està inclosa en el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i per tant, legalment no s'hi pot fer res. Només ens van afirmar que reservaven les possibles infraccions administratives a què els fets investigats poguessin donar peu.
Tot i agrair l'actitud de la Fiscalia i la bona predisposició de l'ens col·laborador de Seprona, creiem que no han pogut arribar al fons de la qüestió.
Per uns fets casuals vam ser convidats a presentar la nostra problemàtica al Síndic de Greuges, cosa que férem amb molt de gust. Aquí tornem a ensopegar amb la mateixa pedra, el Decret 328/1992 de 14 de desembre per aprovar el PEIN, pel qual ens assabentem que en aquest projecte no li cal l'avaluació prèvia a l'impacte ambiental.
Pel que fa a Seprona, tot i la bona voluntat que van mostrar, vam poder comprovar que els mitjans de què disposen per actuar són bastants precaris i pel que fa al Síndic de Greuges, pràcticament només pot valer-se de l'estricta legalitat legislativa.
Quant al PEIN, ens demostra la manca de rigor respecte a la valoració paisatgística i ens mostra, en aquesta vessant, la manca cultural i d'informació dels qui van elaborar aquest decret.
Volem acabar aquest punt amb una frase de l'escrit de resposta del Síndic de Greuges: "Us encoratjo a perseverar en les inquietuds per a la millora i la defensa de l'entorn natural".
No hem tingut ocasió de parlar amb el senyor Síndic de Greuges. Sols li hem de dir que si té ocasió de llegir aquest informe s'adonarà que les coses no van com caldria que anessin; el que no pot ser és que nosaltres, entre informació i correspondència, hem acumulat al llarg de tres anys més de cent trenta fulls. Ens sap greu haver-ho de dir, però aquesta experiència en principi hem de catalogar-la de lamentable. Respecte al fet que ens anima a perseverar, difícil ens ho posa: cal que canviïn l'Administració, les lleis i les normes que ens regeixen. En aquest cas, com a ciutadans, ens hem sentit manipulats en un tramat legalista que no té la més mínima capacitat d'autocrítica. En aquest context ben poca cosa podem fer. Ara que ben pensat sí que podem fer: podem mirar cap a un altre costat mentre els qui, teòricament, ens representen, i respecte al parc de Collserola, van acumulant atzagaiades i, per si fora poc, creient que ho fan molt bé.
Nosaltres, al final, ens hem vist embolcallats en una teranyina kafquiana, sense sentit. Respecte a la seva afirmació de defensa de l'entorn natural, com prou bé sap, forma part dels conceptes medi ambient i ecologia, els quals socialment són vitals per a les persones. Si no aprenem a valorar les coses petites, difícilment sabrem actuar en les cabdals, i més quan aquestes ja les tenim a la volta de la cantonada. Entenem que en el nostre entorn, dissortadament, ara per ara, asseguraríem que l'experiència viscuda tot i l'esforç de parlar amb dirigents polítics i l'Administració, si més no en aquest afer, no serveix per a res, és paper mullat.
Vam tenir un somni ciutadà:
Els partits polítics reconeixien que calia rectificar i movien les administracions públiques a refer la zona afectada de la riera de Sant Medir i, amb la matriu de la resta que queda de l'antic camí, reconstruïen tot l'entorn emprant temps i constància fins a aconseguir que la simbiosi de la riera, el camí i la vegetació es mostrés tal com era abans de fer la pista forestal, amb tot el seu esplendor per al gaudi de la ciutadania. I tant la Fiscalia com el Síndic de Greuges, superaven la seva actitud legalista i juntament amb les associacions que defensen Collserola aprenien a valorar el sentit d'uns espais concrets. Aleshores s'adonaven que el recorregut des del coll de l'Erola fins a can Borrell, tan senzill, era digne de ser valorat com a gran paisatge, per la simplicitat d'espais canviants. I amb la voluntat de les entitats s'hauria pogut presentar com un paisatge capaç de ser reconegut per l'Unesco. I és que, en el fons, es tractava de recobrar un emblema de tots. Però és clar, un somni no és la realitat.
-----------------------------------
Altrament ens és vital no perdre el sentit profund de la utopia tot i que, en aquest cas, simplement l'apliquem a una petita riera, però amb els signes clars de connotacions de la realitat humana: la d'uns avantpassats que ens van deixar les seves vivències gravades en la terra, les quals formen part d'un llegat històric fet paisatge. I en aquest constant encreuament entre el camí i la riera, embolcallats amb l'esplendidesa de la vegetació de la riera de Sant Medir ens venien a dir que els humans participem en la creació de la bellesa.
-----------------------------------
Entitats i persones amb les quals hem treballat o hem informat respecte a l'afer de la riera de Sant Medir situada en el terme municipal de Sant Cugat.
Ajuntament de Sant Cugat:
Alcalde, senyor Lluís Recoder
Urbanisme, senyor Lluís Hosta
Medi Ambient, senyor Eduard Pomar
Ajuntament de Barcelona (Grup municipal de Convergència i Unió):
Senyor Jaume Ciurana
Senyor Xavier Tries
Agenda Catalana de l'Aigua (ACA):
Presidenta, senyora Marta Lacambra
Cap de Departament de la demarcació Tordera-Besós, Senyor Xavier Latorre
Consell per a l'ús sostenible de l'aigua - CUSA:
President, senyor Rafael Mujeriego
Conseller, senyor Roger Lloret (CEPA-EdC)
Consorci de Collserola:
Vice-president executiu, senyor Josep Perpinyà
Director gerent, senyor Marià Martí
Arquitecte en cap del Consorci, senyor Josep Mascarò
Faculta de Biologia – Universitat de Barcelona:
Biòleg, senyor Cesc Múrria
Departament de Medi Ambient i Habitatge de la Generalitat de Catalunya:
Conseller de Medi Ambient i Habitatge, senyor Salvador Milà
Secretària General de Medi Ambient, senyora Genoveva Català
Directora dels Serveis Territorials, senyora Isabel Rueda
Director General de Medi Ambient, senyor Ramon Luque
Cap del Servei de Planificació i Gestió de l'Entorn Natural, senyor Salvador Grau
Expert en medi ambient, senyor Miquel Coll
Club Muntanyenc Sant Cugat:
President, senyor Narcís Castanyer
Caminaires de Pompeia:
Ex-president, senyor Ramon Salvador
Membres del grup, senyors Guillem Arnau, Josep Aznar i Josep M. Sunyer
Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola:
Els membres de la plataforma assumeixen la problemàtica descrita com una part de les del conjunt de Collserola.
Fiscalia de Barcelona:
Senyor José Joaquín Pérez de Gregorio
Seprona: Senyor Antonio Milla
Síndic de Greuges:
Senyor Rafael Ribó
Part significativa de les persones esmentades, lògicament, pertanyen als partits polítics de: Convergència i Unió, CiU; Socialistes de Catalunya, PSC; Esquerra Republicana, ERC i Iniciativa per Catalunya-Verds, ICV.
Per tancar aquest afer, que ha durat tres anys, s'enviarà a les persones esmentades, en aquest llistat, una carta i un plànol-dibuix que indica clarament la pèrdua d'aquest paisatge únic a Catalunya.
Josep M. Sunyer i Pey
Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola
Nota: en acabar aquest informe, hem rebut un comunicat d'uns biòlegs del Departament d'Ecologia de la Universitat de Barcelona sobre un estudi de l'estat de la riera de Sant Cugat i els seus afluents. En aquest estudi, en relació amb l'afluent de Sant Medir, diuen el següent:
El tram de bosc de ribera de la riera de Sant Medir presenta una clara degradació com a conseqüència de l'obertura d'un pista forestal de 5 metres d'amplada dins el llit de la riera i la construcció d'un pàrquing a la zona de l'ermita de Sant Medir. Com a conseqüència d'aquestes obres la riera ha estat parcialment canalitzada. Aquesta alteració s'inicia aigües amunt de l'ermita de Sant Medir fins la masia de can Borrell.
