Novembre 2010
Benvolguts/benvolgudes
Adjunt us trametem la nota de premsa i el manifest subscrit per personalitats i entitats dels àmbits econòmic, acadèmic, cultural i ambiental.
Manifest: La crisi de les infraestructures a Catalunya
6 catedràtics, significats acadèmics i professionals, i unes 400 entitats, dels àmbits econòmic, acadèmic, cultural i ambiental, demanen al proper govern de la Generalitat un gir en la planificació de les infraestructures viàries.
http://www.adenc.cat/actualitat/nota-de-premsa/manifest-la-crisi-de-les-infraestructures-catalunya
Novembre 2010
Collserola a la corda fluixa - Solana (feb. 2009)
20.06.2006
En primer lloc, val a dir que els parcs naturals es declaren mitjançant un decret del Govern (Llei 12/1985, d'espais naturals). No obstant en determninats casos, hi ha hagut parcs paturals que s'han declarat per Llei (Cap de Creus, Llei 5/1998) perquè a banda del Parc s'establien reserves naturals integrals i paratges naturals d'interès nacional-PNINs- (que segon la Llei12/1985 s'ha d'estabir per Llei).
En segon lloc, la Llei ofereix més garanties formals quant a limitació de drets i/o usos es refereix. Com a màxima garantia formal esdevé inimpugnable (a no ser que es s'acudeixi al TC, cosa que no podem fer els ciurtadans normals de manera directa).
En tercer lloc, aquesta garantia formal que ofereix la llei serviria per acabar amb determinats projectes i/o iniciatives que si no és així trigaran molt com, per exemple, els túnels previstos al PGM. Si esperem a que s'acabi la tramitació de reforma, trigaran molt. La llei permetria:
En conclusió, la llei permet en una sola tramitació protegir Collserola de manera adequada i sòlida, per tal que aquesta romangui llargament en el temps. Igualment, permetria tenir un cert grau d'ambició en el futur de la serra com a espai protegit arrodonint totes aquelles mancances que hores d'ara té el planejament especial. Malgrat les virtuts d'aquest darrer, és obvi que el Consorci té algunes mancances a l'hora d'actuar perquè precisament, no és un ens gestor d'un Parc Natural, per la qual cosa cal superar aquestes barreres per dignificar Collserola com es mereix.
Lluís T. - Depana
http://www.lamalla.com/canal/medi_ambient/sostenibilitat/article.asp?id=194441
Depana reclama una llei per declarar Collserola parc natural (22.06.2006)
Una mica d'història de Collserola
Can Pascual, Can Masdeu i Col·lectiu Agudells - 2004
http://216.239.59.104/search?q=cache:hCPSJm6GWG8J:www.jerc.net/barcelona/Document%2520Vallvidrera.pdf+%22+Pla+Especial+d%E2%80%99Ordenaci%C3%B3+i+de+Preservaci%C3%B3+del+Medi+Natural+del+Parc+de+Collserola.+(PEPCO)%22&hl=oc&ct=clnk&cd=5&lr=lang_ca&client=firefox
http://www.jerc.net/barcelona/Document%20Vallvidrera.pdf
CAMPANYA CONTRA L’ESPECULACIÓ DEL SÒL A VALLVIDRERA
Document de Campanya
Maig de 2004
SARRIÀ – SANT GERVASI
Page 2
Administracions que participen de la gestió de Collserola
Un total de nou Ajuntaments (els dels municipis que tenen territori situat
dins del Parc de Collserola) participen en la gestió del Parc. Es tracta dels
ajuntaments de Barcelona, Sant Cugat del Vallès, Molins de Rei, Ripollet, el
Papiol, Montcada i Reixach, Esplugues de Llobregat, Sant Just Desvern i
Cerdanyola del Vallès). A més, també hi tenen competències la Diputació de
Barcelona i els consells comarcals del Barcelonès, del Vallès Occidental i
del Baix Llobregat.
El 1986, aquestes administracions s’integraren al Consorci del Parc de Collserola. Es tracta d’un ens autònom dins la Mancomunitat de Municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (MMAMB) i és l’òrgan gestor del parc. Conté un Consell d’Administració i un Consell Consultiu.
Planificació urbanística i territorial de Collserola i Legislació vigent Arran de l’aprovació de la Llei de política territorial de Catalunya (1983) s’inicien els treballs de planificació urbanística i territorial, que han de concretar-se mitjançant les tres figures de planejament bàsic que disposa la llei: el Pla Territorial General de Catalunya (PTGC), els Plans Territorials Parcials (PTP) i els Plans Sectorials.
El PTGC s’aprova el 1995. Fixa els criteris bàsics que han de regir, amb caràcter general, el model urbanístic i territorial del país i es tracta, en definitiva, del pla marc a partir del qual es desenvolupa tot un planejament derivat, que s’ha de concretar en sis PTP, dels quals, ara com ara, només se n’ha aprovat un (el PTP de les Terres de l’Ebre). A l’espera que s’aprovi(teòricament durant l’actual legislatura) el Pla Territorial Metropolità (PTM), el desenvolupament territorial i urbanístic de l’Àrea Metropolitana (i, per extensió, el de la Serra de Collserola) es du a terme a partir del Pla General Metropolità (PGM). El PGM és un pla de l’any 1976 que, en el seu moment, va suposar un salt qualitatiu molt important, pel seu rigor i pel seu grau d’elaboració, però que avui ha quedat desfasat en molts aspectes. Bona part dels conflictes oberts que tenim avui a la zona de la Serra de Collserola són una conseqüència de la falta d’adaptació del PGM als canvis que s’han produït a la nostra societat durant aquestes últimes tres dècades.
El PGM del 1976 va ser hereu del famós desarrollismo dels anys 60 i tota la planificació (les reserves de sòl per a diferents infrastructures, la xarxa viària, el creixement urbanístic dels municipis, etc) estava pensada en funció d’unes previsions de creixement demogràfic que el temps ha demostrat que eren sobredimensionades. D’altra banda, no podem oblidar que l’any 1976 la sensibilitat en matèria de preservació ambiental era pràcticament inexistent, i que conceptes avui socialment assumits com el de la sostenibilitat ambiental,
Page 3
com qui diu llavors ni tan sols no existien. Des d’aleshores, hi ha hagut canvis importants, tant a nivell nacional (aprovació dels PEIN i de diverses lleis de protecció ambiental) com a nivell internacional (directives europees, cimeres com la de Rio i altres), però el PGM pràcticament no ha estat modificat. Convé ressaltar, arribats en aquest punt, que el PGM admet modificacions (de fet se’n fan contínuament quan es concreten noves actuacions urbanístiques o territorials), però en cap cas una reformulació.
Així doncs, a dia d’avui, els marcs normatius que regulen el planejament urbanístic de la zona de la Serra de Collserola són, d’una banda, el PGM i, de l’altra, els diferents plans urbanístics municipals (Plans Generals d’Ordenació Urbanística, PGOU) que resten subordinats a aquest PGM.
Més enllà del planejament estrictament urbanístic o territorial, trobem diversos instruments normatius específics que s’han anat creant per protegir el Parc de Collserola. D’una banda, tenim el Pla Especial d’Ordenació i Protecció del Medi Natural del Parc de Collserola (PEPCo), de l’any 1987. Entre els seus objectius prioritaris hi ha la conservació dels recursos naturals i el manteniment de l'equilibri i la diversitat biològica de la serra. Malgrat això, el pla es troba jurídicament subordinat al PGM i, per tant, no va poder desclassificar ni canviar la qualificació del sòl preexistent i va haver d’assumir denuncien aquesta situació, però mentre no es canviï el marc normatiu reserva viària que fixava el PGM. Aquest factor limita clarament l’acompliment dels objectius esmentats pel propi PEPCo. D’altra banda, cal tenir en compte que part de les infrastructures contemplades en el PGM (Túnel Central, Túnel d’Horta, Carretera de Carena, per citar les més paradigmàtiques) encara no s’han dut a terme, de la mateixa manera que part del sòl urbanitzable (bàsicament sòl no programat) es manté, de moment (però fins quan?), sense urbanitzar. Mentre es mantingui, però, l’actual situació legal, qualsevol d’aquestes actuacions pot dur-se a terme sense cap tipus de reserva o limitació, amb les repercussions inevitables que això tindria sobre un ecosistema ja fortament sotmès a la pressió antròpica.
El PGM estableix que gran part de Collserola sigui parc forestal i el PEPCo va concretar la zonificació mitjançant les categories de zones naturals, seminaturals i agrícoles (amb diferent grau de protecció cada una).
Per la seva banda, el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN, un pla territorial sectorial que es deriva de la llei d’Espais Naturals de 1985) aprovat el 1992, tenia com a objectiu dotar de figures de protecció legal diferents espais naturals que conformessin una mostra representativa dels diversos ecosistemes de Catalunya. Aquest pla va incloure dins la seva relació la serra de Collserola, tot i la seva proximitat a l`Àrea Metropolitana de Barcelona, atès que conserva una notable riquesa de paisatges naturals i constitueix una important reserva forestal. La inclusió del Parc de Collserola al PEIN semblavarepresentar una oportunitat per dotar la Serra de major protecció legal, sobretot des del moment que el PEIN establia que tot espai natural inclòs en el PEIN haurà de desenvolupar la seva preservació mitjançant l’aprovació d’un Pla especial de protecció del medi físic i el paisatge, i aquest pla és de rang
Page 4
superior als plans urbanístics (i, per tant, al PGM) i al Pla especial en vigor en cas que n’hi hagi algun. Tanmateix, el fet és que aquest pla encara no s’ha aprovat (amb l’excusa que el PEPCo ja actua com a instrument de gestió i no en cal un de nou) i, per ara, al Parc de Collserola només es reconeixen com a espais propis aquells classificats actualment al PGM com a sòl no urbanitzable. Novament, doncs, s’ha evitat tocar la catalogació de sòls.
També és convenient comentar que Collserola no gaudeix de la consideració de Parc Natural a efectes legals, ja que oficialment no ha estat reconeguda com a tal (la declaració de Parc Natural correspon al Consell Executiu de la Generalitat – el Govern – mitjançant un decret). A efectes pràctics, tanmateix, gaudeix d’un règim pràcticament assimilable al d’un Parc Natural. És a dir, que tot i reunir les característiques per ser Parc Natural i funcionar de facto com un Parc Natural, no se li ha donat, jurídicament, aquesta categoria. Tant en la legislació bàsica estatal, com en la legislació catalana, la definició dels parcs naturals contempla explícitament la possibilitat que s’hi desenvolupin activitats productives sempre que siguincompatibles amb la preservació dels valors que justifiquen la creació del parc, i, igualment, no estableix canvis quant al règim jurídic del sòl. La declaració de parc natural no tindria, per tant, gaire influència de caràcter legal, vist que no afectaria a les activitats econòmiques i les classificacions de sòl actuals, ja que el marc normatiu vigent ja és com el d’un Parc Natural. Per tant, a efectes reals, la declaració de parc natural seria més aviat simbòlica, tindria un efecte estrictament psicològic, però, això sí, de certa importància: de cara a la conscienciació ciutadana del valor del parc i, sobretot, perquè representaria una oportunitat perquè la Generalitat s’integrés al Consorci (i, per tant, probablement augmentés el finançament per gestionar el parc).
Un problema afegit és que les reserves viàries previstes al PGM han estat reconegudes posteriorment en disposicions de major rang normatiu, com són el PTGC i el Pla Territorial Sectorial de Carreteres, deixant oberta, d’aquesta manera, la possibilitat que també apareguin traçades en el futur PTM.
Conflictes oberts
Diverses operacions urbanístiques especulatives treuen profit de les reserves de sòl urbanitzable que encara queden dins del Parc. Aquestes operacions representen una agressió ambiental irreversible, però són perfectament legals. Diverses entitats i plataformes ecologistes i veïnals denuncien aquesta situació, però mentre no es canviï el marc normatiu difícilment es podrà aturar la proliferació urbanística. El principal mecanisme
per aturar aquestes actuacions és l’aprovació d’un PTM ambiciós, que sobreposi els interessos col·lectius als interessos privats. Cal que, quan finalment es redacti aquest pla, s’afronti la qüestió de la catalogació del sòl amb valentia i es facin totes les desclassificacions de sòl que es considerin oportunes.
Page 5
Mentre no tinguem aquest instrument, no podrà fer-se una veritable política enfocada a la sostenibilitat ambiental del Parc. L’aprovació del PTM s’ha anat aplaçant reiteradament durant les dues últimes legislatures, sense que el Govern de la Generalitat semblés especialment interessat en desencallar la situació. Mentrestant, hi ha agents econòmics que treuen profit de l’absència d’aquesta figura de planejament (i pressionen perquè es mantingui el status quo) provocant impactes ambientals irreversibles. De fet, sigui dit de passada, aquesta situació s’ha repetit amb els altres PTP, i només es vaaconseguir l’aprovació del PTP de les Terres de l’Ebre, l’any 2001, quan el govern de CiU volia rentar la seva imatge arran del seu suport al PHN.
A banda de desencallar l’aprovació del PTP de l’Àrea Metropolitana (l’instrument més potent i eficient) una segona via de solució d’aquests conflictes seria la de desplegar completament el decret 328/1992 del PEIN i desenvolupar un nou Pla Especial de Collserola, que superi les limitacions de l’actual PEPCo (i aprofiti els avantatges que presenta respecte aquest, en el sentit de poder fer reclassificacions de sòl en ser jurídicament superior al PGM i no subordinat com el PEPCo).
Des del Consorci del Parc de Collserola s’ha treballat en una modificació superficial del PEPCo, però hi ha un fort moviment social que pressiona per anar més enllà i aconseguir una major protecció legal de Collserola amb un nou pla, que parteixi de zero. Des de diferents moviments veïnals i ecologistes, alguns partits polítics i, fins i tot, alguns ajuntaments(Molins de Rei, El Papiol i Sant Cugat) es demana l’aprovació d’una llei que elimini els sòls urbanitzables i les reserves viàries existents així com una ampliació de l’àmbit del parc cap a la rodalia.
La situació específica a Vallvidrera
La situació que es viu a Vallvidrera des de fa anys, on es produeix una contínua proliferació d’urbanitzacions d’alt standing a la perifèria del nucli urbà ha d’emmarcar-se en el context global que s’acaba de descriure i no deixa de ser un petit botó de mostra del que succeeix a tota la Serra. En efecte, a Vallvidrera com a tants altres punts de Collserola, l’expansió urbanística sobre el territori (sobre zones boscoses que formen part del Parc) és conseqüència de tota una sèrie d’actuacions d’especulació amb el sòl duta a terme per part de diversos agents econòmics (propietaris, promotores, constructores...). Unes actuacions especulatives que tenen conseqüències irreversibles sobre el medi natural i el territori però que, com ja s’ha anat dient, són completament legals.
A banda d’això, però, a Vallvidrera també s’hi detecta una gran quantitat d’actuacions de tipus alegal, que s’aprofiten de buits jurídics en les normatives de construcció i, fins i tot, s’hi han produït actuacions directament il·legals, que vulneren les volumetries i les cotes de les construccions. Tots aquests casos són atribuïbles a la normativa que actualment regeix lesconstruccions a Vallvidrera. Es permet l’edificació de soterrani més dues plantes. Aquest fet, afegit als problemes que presenta la terra (molt argilosa)
Page 6
genera importants moviments de terres amb la finalitat de fer una gran construcció. Aquesta pràctica està, evidentment, lluny de la legalitat.
Els casos més paradigmàtics d’actuacions irregulars o bé d’actuacions legals però que generen impactes seriosos són els següents:
* Residencial Casafranca: Es van construir 16 vivendes bessones en una petita vall. El propietari del terreny es desconeix. Però el que més sobta és que des de la Diputació es permetés la construcció d’aquesta urbanització en ple bosc de Collserola.
* Avinguda de Vallvidrera: és una obra que està actualment en fase de construcció. Aprofitant l’excusa del terreny argilós es va fer un forat a nivell de carrer per a posar-hi un garatge i, després, es va sepultar perquè no es comptabilitzi com a soterrani. Així s’aconseguia garatge, soterrani i dues plantes (una picaresca per edificar un nivell més del que fixa la normativa). A més, es construeix la casa a dos nivells, fet que comporta poder construir terrasses que posteriorment es poden recobrir aconseguint, novament, més superfície edificada. Tot i aquestes evidències i malgrat les visites d’inspectors la construcció continua endavant.
* Carrer Casetes: Aprofitant el mateix buit legal que en el cas anterior es va optar per construir 4 plantes en forma d’escala, aprofitant el desnivell del terreny. Tot i l’avís de diversos veïns, les obres es van acabar.
* Urbanització del Peu del Funicular: És el cas més curiós. Després de diverses negatives per part de l’Ajuntament a permetre la construcció de 8 cases bessones a uns terrenys propietat del col·legi de monges Montserrat, varen ocórrer uns fets molt sospitosos. Durant un mateix estiu (el del 2000), el terreny va cremar en 3 ocasions diferents. En l’últim incendi, tots els pins es varen socarrar. El més curiós és que en les noves circumstàncies (amb el terreny cremat i sense arbres)l’Ajuntament sí que va permetre’n la construcció. Aquestes “curioses coincidències”, però, no van trascendir i, en definitiva, es va permetre la construcció de les torres en un terreny en què no s’hagués hagut de construir mai, ja que estava considerat com a terreny forestal.
Tots aquests fets ocorreguts a Vallvidrera poden donar una idea del que actualment es porta a terme a les construccions d’aquesta part del nostre districte. I és que, avui per avui, hi ha buits legals que, sumats a una planificació poc restrictiva, permeten grans especulacions immobiliàries en una zona que pertany al Parc Natural de Collserola.
Les solucions a les agressions ambientals i territorials a Vallvidrera, per tant, han de venir d’un doble nivell. En primer lloc, cal superar els buits legals que presenta la normativa de construcció i que permet diferents tipus de picaresques a fi i efecte d’edificar més del que està permès. Evidentment, a
Page 7
més solucionar aquests buits legals cal fer complir la normativa al peu de la lletra, sense flexibilitats. No s’hi val a continuar fent ulls grossos, com ha passat fins ara amb temes com el de les inspeccions.
Ara bé, les solucions no poden limitar-se, només, a una qüestió de normatives urbanístiques, de la mateixa manera que no podem limitar-nos a l’espai de Vallvidrera, sinó que hem de plantejar solucions generals que han de derivar-se d’un planejament global. És a dir, s’han de plantejar solucions en el si d’un nou marc de protecció de tot el parc de Collserola. Tenint en compte el compromís que ha adquirit l’actual Govern de la Generalitat d’aprovar el PTM en l’actual legislatura, creiem que aquest ha de ser l’instrument que permeti una millor protecció de Collserola en general i de Vallvidrera en particular, que freni els processos especulatius que avui dia s’hi produeixen.
Si bé el nostre partit no gestiona directament les àrees de política territorial i medi ambient de l’actual executiu, la nostra presència al govern de la Generalitat, així com els compromisos adquirits en favor de la sostenibilitat que es deriven de l’acord del tripartit, han de permetre que la futura aprovació del PTM signifiqui un salt qualitatiu en el grau de protecció legal de Collserola. Cal, doncs, que el futur PTM faci les desclassificacions de sòl que es considerin necessàries i permeti aturar l’actual procés d’expansió urbanística que tant de mal està fent a Vallvidrera.
Compromisos
Des de les JERC del districte de Sarrià Sant Gervasi ens comprometem a treballar per aconseguir que ERC, des de la seva participació a les diferents administracions públiques, aconsegueixi els següents objectius:
1) Desclassificar part dels sòls urbanitzables que perviuen en els espais naturals.
2) Delimitar els creixements urbanístics de les poblacions.
3) Preservar els corredors biològics.
4) Impulsar una política d'habitatges que no contempli només la nova construcció, sinó també la rehabilitació.
5) Establir una moratòria urbanística mentre no es concretin els punts 1 i 2.
6) Impedir actuacions que vulnerin la normativa urbanística (és a dir, el criteri d’edificabilitat que fixa un soterrani dues plantes).
7) Declaració del Parc de Collserola com a Parc Natural i incorporació de la Generalitat al Consorci.
M. Carme Carmona i Cornet
Consellera i Portantveu d'Esquerra Republicana de Catalunya