Les reflexions i propostes que trobareu a continuació són apassionants per a tothom que desitgi, no solament conèixer les raons que demanen preservar Collserola com a l'esplèndid espai natural que podem gaudir, ans encara més, aconseguir que sigui reconegut oficialment com a Parc Natural.
Davant d'una cinquantena de companys/es amb motiu de la presentació pública de la Plataforma Cívica per la Defensa de Collserola, l'il·lustre Jordi Sabater i Pi ens va etzibar: com és que avui sou tan pocs els qui defenseu radicalment aquest espai natural vital per a tota la connurbació metropolitana barcelonina? De fet, diàriament, quatre milions de persones alcen els seus ulls ni que sigui per un instant cap a Collserola.
Hem recollit el repte i ara mateix una àmplia i creixent veu popular s'està organitzant.
Les administracions públiques i els partits polítics que les governen no han sabut aturar la urbanització creixent, la ubicació d'instal·lacions i usos que la ciutat no vol, la fragmentació i la destrucció dels sistemes de connexió amb altres espais lliures i naturals, la degradació del sistemes fluvials, la penetració agressiva de la ciutat que no vol definir el seus límits, la implantació de nous vials i túnels que aïllaran definitivament el massís, potser fins a convertir Collserola en allò que alguns representants institucionals han gosat de dir en veu alta: tenir el parc urbà més gran del món, Collserola, una mena de Parc Central de la gran Barcelona d'uns, o de la Catalunya-Ciutat dels altres.
El temps, massa llarg, en què la publicitat mediàtica ha fet creure, sobretot als barcelonins, però també als vallesans i baixllobregatins, que Collserola gaudeix de la protecció d'un Parc Natural s'està acabant.
La contradicció entre una ciutat que orgullosament vol demostrar al món que és bressol de sostenibilitat, però que voldria amagar sota la catifa de Collserola la brutícia que no sap reciclar; que llueix de tenir una Anella Verda que connecta funcionalment espais naturals emblemàtics com Collserola i Sant Llorenç de Munt, però vol urbanitzar un caduc Centre Direccional a Cerdanyola que encerclarà definitivament la serra amb un continu urbà impenetrable; que discurseja sobre la mobilitat sostenible però fa costat a un govern de la Generalitat que no vol retirar els nous vials i túnels que reforçaran l'imperi insensat del vehicle privat davant del transport públic.
Aquest temps dissortat, finalment, sembla tocar al seu final, perquè la població s'adona que són pocs els governs municipals que són capaços de frenar la bombolla especulativa i urbanitzadora que amenacen tots els espais avui encara lliures (zones 21). Avui aquí, demà allà, l'amenaça de les grues, del formigó, dels vials asfaltats, van endinsant-se arreu de Collserola.
Segons l'estudi realitzat per Ramon Folch, el Pla general metropolità de 1976 establí un primer perímetre de sòl no urbanitzable que definí el cor del Parc de Collserola però deixà pendent la resolució de les connexions entre els espais urbans i els espais agroforestals, tant amb la reserva de sòl per a equipaments metropolitans (clau 7b), que quedaren classificats com a Sistemes, pendents de la realització d'un programa que els concretès que mai ha estat elaborat, com amb les nombroses àrees de desenvolupament urbà opcional (clau 21), les quals quedaren classificades com a sòl urbanitzable no programat. El PEPCo revisa sense valor normatiu aquelles determinacions i posteriorment el PEIN exclou les àrees 21 dels límits de l'Espai d'interès natural. De fet, encara no s'ha delimitat definitivament el PEIN de Collserola, ni s'ha elaborat el Pla d'usos i gestió, ni s'ha assumit l'existent Pla especial, ni s'ha adoptat una figura de protecció llargament sol·licitada pels gestors del parc. Igualment, el Pla territorial parcial de la regió metropolitana, que podria oferir llum sobre aquestes zones, fa més de 10 anys que està pendent d'aprovació.
Els escrits de suport al Manifest de la Plataforma que podeu llegir tot seguit són una mostra forçosament limitada d'aquest suport creixent que científics, estudiosos, urbanistes i, sobretot, la gent del carrer està donant a la proposta de reconèixer Collserola com a Parc Natural incrementant l'espai protegit i dotant-lo de tots els instruments necessaris perquè la serra millori el seu estat de salut ecosistèmica en benefici de les generacions presents i futures.
Ah! i una vegada acabada la lectura que us desitgem profitosa, no oblideu de signar el Manifest. Us demanem el vostre suport a la declaració de Collserola, parc natural.
Moltes gràcies.
Entitats membres de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola
Octubre 2002
És important remarcar que Barcelona encara té un sistema d'espais naturals per protegir, ja que massa sovint s'oblida que el terme de Barcelona no està saturat al 100%, com es repeteix en el sector immobiliari, sinó que una bona part del seu territori (20%) és encara verge, degradat i necessitat de regeneració.
Cal lluitar contra aquest prototipus de municipi totalment urbà, ja que aquesta idea de colmatació ampara com a irreversible, inevitable i lògica la total ocupació d'aquests espais.
Un exemple d'aquesta visió alterada és la manca de preocupació i de debat públic sobre l'actual ocupació exhaustiva del litoral oriental del municipi, l'alteració de la silueta de la costa i la invasio de l'espai marí, en un terç de la longitud total del front marítim, amb noves infraestructures de gran impacte i noves edificacions de mida més que notable, moltes d'elles capritxoses i innecessàries per al funcionament urbà, fet agreujat per l'expectativa d'ús massiu. Aquesta invasió continua la filosofia d'ús lúdic del litoral, ja consolidada a Ciutat Vella, i la transformació en ús turístic del port, que ha obligat a l'ampliació que empeny fins a deformar el delta del Llobregat.
Imaginem aquesta lògica transportada a la falda de Collserola i tindrem desenvolupats i construïts tots els sectors urbanitzables no programats (zones 21) previstos en el Pla general metropolità (PGM) per damunt de la ronda de Dalt, dels que es comencen a tenir mostres, per exemple a can Caralleu, i a la vall de Bellesguard.
Aquesta lògica barcelonina pot donar la volta al massís i trobar models similars en tot l'entorn metropolità, especialment a Sant Cugat i a Cerdanyola del Vallès.
Barcelona ha encapçalat sempre els moviments capdavanters de l'urbanisme del nostre país. És hora que encapçali ara la creació del Gran Parc Natural Metropolità, amb visió moderna i per tant ecològica, de petjada suau, abandonant el maquinisme del S. XX del que encara està fent gala al litoral.
Per això, dels serveis centrals d'urbanisme ha de sortir una proposta clara que arrossegui la resta de municipis, en unes accions ràpides i perceptibles per als ciutadans:
Totes aquestes accions han d'implicar la Generalitat en la gestió de la protecció ambiental, mes enllà de la parcial i tímida inclusió en el Pla especial d'interès natura (PEIN) d'una part reduïda del parc. Cal gestionar l'actual Pla especial - encara prou vàlid en els seus plantejaments - i preveure la dotació pressupostària que correspongui: la inversió actual en el Parc és un 10% de la que hi destinava l'extinta CMB. L'abandonat projecte de l'Anella Verda de la Diputació de Barcelona, junt amb altres metropolis, era un bon esquer per obtenir fons europeus; aquesta recerca de recursos, responsabilitat avui d'un dèbil i apàtic Consorci de Collserola, es troba pràcticament en via morta.
Les administracions reticents haurien de recordar que tots els parcs creats amb el treball de 4 il·luminats en el seu inici, martiritzats a l'infinit per la ignorància institucional, han estat després grans èxits populars, per exemple el Montseny, el Garraf i els Aiguamolls de l'Empordà; aquest cas ha estat fins i tot un èxit economic.
La gent s'està apropriant de Collserola molt més del que demostra la percepció institucional. Qui sol passejar-hi o seguir les rutes didàctiques no pot imaginar-se les amenaces que encara poden materialitzar-s'hi, i molt menys que el perill pot provenir de les mateixes institucions.
Per totes aquestes raons, m'adhereixo al Manifest de la Plataforma Cívica per a la Defensa de Collserola, valorant molt positivament la qualitat tècnica de les seves propostes, l'oportunitat de la seva presentació a les institucions i la correcció de la via iniciada per defensar efectivament l'últim espai natural de Barcelona que pot sobreviure quasi íntegre.
Cerdanyola del Vallès, 8 de novembre de 2002
La serra de Collserola compta amb uns valors naturals destacats i es troba en contacte amb la zona més densament poblada de la Regió Metropolitana de Barcelona.
Aquesta singularitat geogràfica fa que sigui un espai natural summament fràgil a les pertorbacions antròpiques.
El règim jurídic de protecció d'aquesta serra ha estat determinat en un primer moment pel Pla general metropolità, (PGM) aprovat en juliol de 1976, i posterioment pel Pla especial d'ordenació i protecció del medi natural del parc de Collserola, aprovat en octubre de 1987, i pel Decret 328/1992, de 14 de desembre, del Pla d'espais d'interès natural (PEIN), que inclou la serra dins una xarxa de 144 espais naturals representatius dels ecosistemes de Catalunya.
El PGM estableix que gran part de Collserola sigui un parc forestal. El Pla especial va concretar la zonificació, tot dividint la serra en tres àrees en funció del seu nivell de protecció, com a; zones naturals, seminaturals o agrícoles. Tot i que aquest Pla especial ha jugat fins ara un paper clau en la preservació de la serra, es tracta d'un pla urbanístic jeràrquicament subordinat al PGM, que li ha imposat prèviament limitacions en la classificació del sòl i en la definició de reserves viàries.
Pel que fa al PEIN, és un Pla territorial sectorial que prové de la Llei 12/1985, de 13 de juny, d'espais naturals. Tot espai natural inclòs en el PEIN haurà de desenvolupar la seva preservacio mitjançant l'aprovació d'un Pla especial de protecció del medi físic i el paisatge, que té un rang superior als plans urbanístics, i per tant al propi PGM i al Pla especial en vigor.
La serra de Collserola disposa d'un òrgan gestor des de l'any 1986, el Patronat Metropolità del Parc de Collserola, que l'any 1999 es va transformar en el Consorci de Collserola, constituït per la Diputació de Barcelona i la Mancomunitat de Municipis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona.
El debat sobre el règim de protecció de Collserola és actualment molt viu, atès que hi ha un consens general sobre que el marc legal vigent ha esdevingut insuficient.
Mentre des de l'òrgan gestor s'ha treballat en la modificació del Pla especial, entitats ecologistes i cíviques agrupades en una Plataforma de Defensa de Collserola, algunes formacions polítiques i ajuntaments, com Molins de Rei, Papiol i Sant Cugat del Vallès reivindiquen que la serra de Collserola assoleixi una major protecció mitjançant l'aprovació d'una Llei que elimini els sòls urbanitzables i les reserves viàries existents en el seu interior i ampliï l'àmbit del Parc cap les immediacions.
En paral·lel a aquest debat, cal tenir present que la serra de Collserola gaudeix en aquests moments d'un règim assimilable al d'un Parc natural, que oficialment no ha estat reconegut com a tal, i que també resta per desplegar-se el Decret 328/1992, de 14 de desembre. Per tant, a l'espera de si es tramita una Llei de protecció, el desenvolupament normatiu vigent ofereix eines per dotar d'una protecció més eficaç a la serra, que són les descrites en aquest informe.
Pel que fa a la declaració de Parc natural, la Llei d'espais naturals recull en el seu capítol IV els espais naturals de protecció especial, entre els quals figura aquesta modalitat.
Els parcs naturals són definits en l'article 25.1 d'aquesta Llei com aquells 'que presenten valors naturals qualificats, la protecció dels quals es fa amb l'objectiu d'aconseguir-ne la conservació d'una manera compatible amb l'aprofitament ordenat de llurs recursos i l'activitat de llurs habitants'.
La Llei 4/1989, de 27 de març, de Conservació dels espais naturals i de la flora i la fauna silvestres, i les seves posteriors modificacions de l'any 1997, que constitueix la legislació bàsica de l'Estat sobre espais naturals, s'expressa al respecte de manera anàloga. En concret l'article 13 regula els parcs de la següent forma:
El fet que en un espai natural assimilable a un parc natural es pugui realitzar un aprofitament dels recursos naturals compatible amb la seva preservació explica per què en l'interior de la serra de Collserola hi ha regularitzades determinades activitats com és el cas de l'agricultura, la ramaderia, usos docents i assistencials, activitats extractives, etc.
Aquestes activitats, sempre que es realitzin emparades en les autoritzacions, llicències o concessions administratives adients no es veurien perjudicades per una declaració de la serra com a parc natural, atès que el marc normatiu vigent ja és el propi d'un espai natural declarat com a tal.
D'igual forma es troben els propietaris de finques en aquesta serra, atès que el règim jurídic del sòl, i més en concret la seva classificació, urbana, urbanitzable o no urbanitzable, no s'alteraria necessàriament arran d'aquesta declaració.
Val a dir, que tal com es desprèn de la restricció d'usos del Pla especial, i de l'opinió de la Jurisprudència, els sòls no urbanitzables de Collserola ja són susceptibles d'èsser sotmesos a utilitat pública a efectes d'expropiació.
Cal tenir present que en les publicacions de l'òrgan gestor i d'altres administracions són contínues les referències a Collserola com a parc natural. Aquest fet ha propiciat que una part significativa de la ciutadania tingui la creença que la serra ja gaudeix d'aquesta denominació.
Per tant, la declaració com a parc natural pretén esmenar una anomalía fàctica.
Aquesta declaració tampoc perjudica l'òrgan gestor actual, el Consorci de Collserola. Fins i tot, és una gran oportunitat per que la Generalitat de Catalunya s'hi integri.
Atès el que disposa l'article 21.3 de la Llei d'espais naturals, aquesta declaració es pot emetre sense perjudici de què la Reserva natural parcial de la Font Groga conservi la seva modalitat de protecció especial o que es declarin en un futur noves reserves (hi ha candidates, com can Busquets a Sant Cugat o can Catà a Cerdanyola). L'article assenyala el següent:
'La declaració d'un espai natural de protecció no exclou la possibilitat que a dins puguin ésser constituïts altres nuclis de protecció que prenguin alguna de les modalitats establertes en el punt 1.'
Atès el que disposa l'article 25.2 de la Llei d'espais naturals, la declaració de parc natural correspon fer-la al Consell Executiu (Govern de la Generalitat) mitjançant un Decret.
Aquesta mesura es troba en consonància amb la nova fase de creació de parcs naturals, com succeeix amb els ports, la serra de Montsant, l'Alt Pirineu, les Muntanyes de Prades o la Val d'Aran. Si bé en aquest cas, com ja he indicat anteriorment, no es tracta de crear un nou parc sinó de regularitzar una situació preexistent.
En la meva opinió, el gran avantatge d'aquesta declaració sobre la serra de Collserola no és tant en l'ordre del dret (al cap i a la fi reconeix una situació de fet), sinó en el de la psicologia. L'estatus de parc natural comporta per a la ciutadania un rang solemne de protecció, que es tradueix segurament en un augment de la conscienciació popular a aquests paratges.
En l'ordenament vigent hi ha altres mesures complementàries interessants. Destaco la possibilitat de declarar la serra de Collserola com a zona LIC (Lloc d'interès comunitari). Sembla ser que el Govern de la Generalitat és d'acord amb aquesta declaració.
El LIC permetria que la serra s'aculli a la Directiva 92/43/CEE, sobre hàbitats. El que suposarà una major facilitat per aconseguir fons econòmics de la UE per protegir l'enclavament, a banda d'un major control sobre les activitats potencialment impactants anexes a l'espai natural protegit, atès que aquesta Directiva (articles 6 i 7) les obliga a sotmetre's prèviament a avaluació d'impacte ambiental.
Per tots aquests motius, es pot instar el Govern de la Generalitat a:
Setembre 2002.
El procés de creixement urbanístic accelerat de l'àrea metropolitana de Barcelona (ens referim aquí sobretot al Barcelonès, Baix Llobregat i Vallès occidental), en què la superfície urbanitzada total respecte del temps segueix una corba clarament exponencial al llarg dels darrers 125 anys (vegeu A. Serratosa: Els espais oberts en el planejament metropolità: realitats i propostes), ha encerclat i aïllat en aquest curt intèrval de temps la serra de Collserola, convertint-la així una illa semi-natural enmig d'una matriu urbana-industrial a partir del que abans era un espai natural completament connectat, a través de gradients ecològics, a zones muntanyoses veïnes, zones fluvials i deltaiques, i zones agrícoles. Aquest aïllament enmig de la trama urbana és tan evident que fins i tot ha portat alguns responsables municipals a atribuir-se el mèrit de tenir el parc urbà més gran del món. Els gradients ecològics d'abans han quedat avui substituïts per fronteres nítides però mòbils, que avancen cap al centre de l'espai natural amb fronts incisius i profundament lobulats i ramificats. Mentre a través dels gradients ecològics es produïa un intercanvi bidireccional, amb beneficis per a la biodiversitat i també per a l'agricultura (una certa explotació de la producció primària i secundària dels prats, camps i zones marginals per una part de la fauna forestal permetia una relativa estabilitat interestacional d'aquestes comunitats, cosa que a la vegada beneficiaria l'agricultura circumdant a través d'un major control natural dels insectes i rosegadors), en canvi avui les fronteres urbanes-forestals ja no comporten aquella bidireccionalitat sinó una penetració de contaminació acústica, lumínica, de l'aire, l'aigua i el sòl per residus diversos, de freqüentació i trepig difús, de risc d'incendi, i sobretot una profunda fragmentació dels hàbitats, efecte que avui nombrosos estudis de primera línia internacional situen com una de les primeres causes d'extinció d'espècies (vegeu per exemple P.R. Ehrlich: The loss of biodiversity: causes and consequences, a Wilson, ed.: Biodiversity, National Academy Press, 1988).
El creixement exponencial de la superfície urbana, admirablement similar al creixement bacterià en condicions de recursos no limitants quan en realitat es tracta del consum del recurs més limitat i menys renovable de tots -el sòl-, no és tant fruit del creixement demogràfic com del creixement de la superfície utilitzada per habitant, a causa de la transformació de la superfície agrícola en industrial i de la irrupció del model d'urbanització dispersa o ciutat difusa, model que és governat simplement per la disponibilitat del transport privat autònom i la disponibilitat il·lusòriament il·limitada d'energia que el possibilita.
La ciutat difusa, doncs, representa un enorme augment en l'ús d'energia, recursos i sòl per habitant, a més dels efectes desestructuradors en el terreny social, qüestions que ja han estat àmpliament investigades (vegeu per exemple S. Rueda: Ecologia urbana. Barcelona i la seva regió metropolitana. Beta, 1995). De fet, és el resultat d'un procés llarg, que començà amb el creixement dels nuclis urbans densos (fins als anys 50), després continuà amb la urbanització eminentment industrial a la vora i al llarg de les vies entre els nuclis (fins als anys 70), ja a causa de l'auge del transport per carretera, i finalment dugué a la urbanització residencial dispersa durant les dècades del 80 i 90. Un procés que, vist en una seqüència d'imatges de SIG impacta i invita a la reflexió perquè visualitza el gran salt en l'ocupació del territori i en l'ús de recursos i energia, un salt qualitatiu cap a una multiplicació de la petjada ecològica de la societat, i en definitiva cap a la insostenibilitat.
Sigui com sigui, el model de ciutat resultant d'aquest procés, amb les seves infraestructures viàries, comporta per definició la penetració en l'espai natural i la seva profunda fragmentació. Una fragmentació de l'hàbitat que es produeix a diverses escales d'espai: en el cas de Collserola, des del nítid aïllament i pèrdua de la connectivitat de la serra respecte dels espais veïns, passant per la clara partició del massís per l'eix viari i urbà de Vallvidrera-les Planes-la Floresta-Valldoreix-Sant Cugat, i acabant en la penetració de carreteres, camins i edificacions a l'interior de l'espai natural.
Ara, aquestes processos d'aïllament, fragmentació i penetració poden fer un pas de gegant amb els nous projectes de vies de cornissa, centre direccional, infraestructures diverses i urbanització derivada d'aquestes i de la creixent demanda de sòl per a vivendes de major qualitat (però evident menor eficiència energètica i major impacte).
Tristament aquets projectes prosperen quan ja s'acumulen en els mateixos despatxos els documents de les cimeres de Rio de Janeiro, de Kyoto, de Johannesburg, etc., que en molts casos són relegats a un paper decoratiu i dels quals només en surten, de moment, paraules com biodiversitat i sostenibilitat, buides de contingut o, encara pitjor, amb el significat alterat a consciència perquè no entri en contradicció amb el model de desenvolupament vigent. Però és precisament aquest gran impuls mundial, encara naixent, el que sumat a l'esforç local, de base, permetrà capgirar aquesta situació, cosa que només podrà passar partint de l'escala local, de baix cap a dalt, tal com s'ha generat el propi impuls. A més, no hi ha dubte que una iniciativa de protecció de Collserola pot tenir una forta repercussió sobre la resta del territori i sobre la mentalitat urbana col·lectiva de la relació amb l'entorn natural. Aquesta és doncs una gran responsabilitat dels habitants de l'àrea metropolitana: Si aquí s'aconsegueix aturar l'especulació i la destrucció dels espais naturals de l'entorn immediat, això serà un fort precedent pel país, i a la vegada serà a la llarga un puntal per a l'educació ambiental col·lectiva.
Collserola com a espai natural té diverses particularitats que la fan gairebé única. La seva situació bioclimàtica i biogeogràfica, en plena regió mediterrània però en un clar punt de transició entre l'àrea de les màquies i la dels alzinars, i a una escala més gran, entre la zona temperada d'Europa i la subtropical nordafricana, fa que rebi influències de totes aquestes procedències i que contingui fragments, hàbitats i espècies d'aquestes regions, tant pel que fa a la flora com a la fauna, configurant un mosaic pràcticament únic (vegeu més detalls a Història Natural dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana, vol. Espais Naturals). Així, mentre al vessant del Barcelonès, dominat sobretot per prats, brolles i comunitats arbustives per l'efecte de la insolació i reforçat per l'activitat humana històrica, s'hi troben comunitats d'influència i elements africans com el prat sabanoide d'albellatge i la brolla amb estepa ladanífera, o comunitats més freqüents en terres més meridionals com la màquia litoral, al vessant del Vallès, dominat sobretot per bosc, s'hi troben comunitats de components eurosiberians, de la regió temperada, com l'alzinar amb roure cerrioide (on es descrigué per primer cop aquesta espècie), o amb lloreret, i els boscos de ribera amb verns, oms i gatells a la vora dels petits cursos d'aigua.
Les comunitats faunístiques, tot i que empobrides històricament com a la resta del territori, també són encara riques i diverses en reflex d'aquest mosaic de vegetació i d'hàbitats tan divers. No obstant, el predomini del paisatge forestal fa que la fauna d'aquest ambient sigui la més abundant, i encara s'hi troben bona part dels mamífers que habiten els boscos mediterranis: l'esquirol (ara en franca regressió), el teixó, la guineu, la geneta, la fagina i la mostela. Existeix també una població important de porc senglar que és probablement la que acusa de forma més evident els efectes de l'aïllament, la hibridació amb la varietat domèstica, i la manca de controls demogràfics, cosa que pot amenaçar l'hàbitat i els recursos d'altres espècies components de la comunitat faunística de la serra.
La comunitat d'ocells reflexa la diversitat d'hàbitats, des dels ocells dels ambients forestals més humits fins als d'ambients oberts mediterranis, passant pels de l'alzinar i la pineda seca i els de les brolles i matolls. Els rapinyaires, en canvi, són escassos, cosa que en part es pot atribuir a la manca d'espais prou protegits de l'elevada freqüentació humana dins la Serra i a la disminució de la superfície agrícola al seu voltant, de forma que els que s'hi troben més sovint es desplacen des d'altres zones o bé són migratoris de pas.
Una part més reduida de la comunitat faunística de Collserola, però no per això menys important, i precisament més amenaçada, són les comunitats d'amfibis i de peixos localitzats als cursos d'aigua, escassos en nombre i extensió i molt exposats a forts impactes específics d'aquests ambients com la freqüentació, l'artificialització de les lleres, la captació de l'aigua i l'alteració de la seva qualitat, i la introducció d'espècies exòtiques.
Tot i existir a la Serra el mosaic de vegetació esmentat, una gran part és coberta per una extensa pineda de pi blanc que en la seva major part és constituida per una població envellida de pins amb molt escassa o nul·la regeneració i un alzinar jove a mode d'estrat arbori baix o arbustiu. Aquest paisatge és actualment molt freqüent a les serralades litoral i prelitoral, i constitueix una fase de transició en un llarg procés de transformació de la vegetació que s'origina en els usos tradicionals i el seu posterior abandonament o transformació, conseqüència dels canvis sòcio-econòmics i de la substitució de les fonts d'energia i de materials.
Aquests canvis socio-econòmics i de fonts d'energia, a més, al produir-se en poc temps respecte de l'escala temporal de la vegetació, han tingut un efecte homogenitzador del paisatge forestal i sincronitzador dels processos naturals que s'hi dónen. Això comporta certs riscs, especialment el de propagació d'incendis en l'estructura forestal actual, densa i contínua horitzontalment i verticalment. Un procés de transformació natural com el descrit però menys sincronitzat tindria un menor risc d'aquest tipus i configuraria un mosaic probablement més natural i menys propens a la propagació d'incendis. En això, però, s'hi pot fer ben poca cosa i a més seria errar el diagnòstic i el tractament: El que afavoreix els incendis en primer lloc, en el cas que ens ocupa, no és l'estructura i la composició d'espècies que espontàniament i de forma natural adopta la vegetació, sinó sobretot i en primer lloc la gran quantitat de possibles focus de foc que existeixen dispersos en l'espai natural, relacionats amb les infraestructures i les activitats humanes actuals. D'aquesta manera, per baixa que sigui la probabilitat d'ignició, les lleis de la probabilitat ho converteixen en un fenòmen freqüent. S'estima que un 2% de la superfície de pinedes de pi blanc ha cremat de mitja cada any al Principat durant les dues darreres dècades, fet que suposaria un periode de retorn tan curt com 50 anys. Aquesta dada, però, té tan sols un valor vagament indicatiu, ja que en estudis recents s'ha posat de manifest que el comportament estadístic dels incendis es correspòn amb un estat crític (similar a fenòmens com esllavissaments, terratrèmols, o altres), cosa que implica una gran impredictibilitat del fenòmen i un escàs valor predictiu de les mitges i els periodes de retorn.
Més enllà, però, d'aquest risc i d'aquest impacte tan evident i punyent, derivat en bona part del setge urbà sobre l'espai natural i de la penetració de la ciutat difusa amb totes les seves infraestructures dins d'ell, aquesta situació d'encerclament i penetració comporta altres impactes menys espectaculars però més persistents, alguns ja enumerats abans.
La fragmentació de l'espai natural a diferents escales i el seu aïllament (al capdavall és una forma de fragmentació, si bé a una escala superior que sovint no és evaluada en els estudis d'impacte d'escala menor), és avui reconegut com una de les amenaces més greus sobre la biodiversitat, juntament amb la transformació del territori o canvi d'ús del sòl, que es produeix precisament de forma exponencial.
L'aïllament de Collserola és més evident en la mesura que fracassen els intents de mantenir les connexions que encara té, en la mesura en què apareixen nous o vells projectes d'urbanització o transformació al llarg de tot el seu perímetre i més enllà, al llarg dels corredors que encara resten. La fragmentació en grans trossos també és evident en el cas de l'eix dels túnels de Vallvidrera, i és fàcil imaginar-la a partir dels projectes per a un futur proper, que portaran després a una fragmentació més fina.
La penetració del teixit urbà difús i de les seves infraestructures i activitats també comporta la pol·lució de l'aire i l'aigua i la contaminació lumínica i acústica del medi natural, a més de la freqüent captació d'aigua de fonts o la sobreexplotació d'aqüífers, amb la conseqüent disminució o esgotament de l'aigua disponible per a moltes comunitats vegetals i animals. El trepig del sòl i la vegetació i l'atropellament d'animals també són un impacte gens menyspreable si tenim en compte la longitud i superfície totals de les vies transitables dins de Collserola.
D'altra banda, aquests processos d'aïllament, fragmentació i penetració van íntimament lligats a la transformació del territori circumdant des de l'agricultura a la indústria i la residència, transformació que per sí sola ja implica un impacte directe i específic sobre els recursos alimentaris de la fauna forestal, a més dels altres impactes ja esmentats.
Un altre impacte força important que la proximitat urbana té sobre la fauna silvestre és el continu i important input de depredadors en forma d'animals domèstics (gossos i gats) abandonats i assilvestrats, que entren en competència per recursos i hàbitats amb la fauna forestal.
Finalment, no es pot deixar de considerar la greu amenaça que per a la fauna representa la superposició de tres factors tals com el risc d'incendi, l'aïllament i la fragmentació: En el cas no improbable d'un incendi de grans dimensions, l'aïllament i la fragmentació suposarien una gran dificultat de recuperació de la fauna i del seu paper facilitador de la regeneració de la vegetació, un paper que probablement té més importància de la que se li sol donar.
Una consideració que s'ha fet a vegades des d'administracions municipals de l'àrea metropolitana, aparentment per destacar el valor ecològic de Collserola i minimitzar l'impacte global de la ciutat, és l'afirmació que Collserola és el pulmó de Barcelona, de tal forma que el diòxid de carboni (CO2) produit per la ciutat seria suposadament reabsorbit pel bosc de Collserola, quedant així la ciutat en paus amb el planeta gràcies a l'existència del bosc a la serra.
Aquesta afirmació és ben lluny de la realitat. Partint de dades d'un estudi realitzat a Vancouver, les emissions de CO2 de cada persona en aquell entorn econòmic i ecològic poden ser reabsorbides de mitja per unes 2,3 hectàrees de bosc temperat de mitjana edat, és a dir en fase productiva (vegeu J. Martínez Alier: Per una econimia sostenible, a: Rueda et al.: La ciutat sostenible, un procés de transformació, Ajunt. de Girona i Univ. de Girona, 1999). Es tracta doncs de boscos que tenen una elevada capacitat productiva i per tant d'absorció de CO2 comparats amb el bosc mediterrani del nostre entorn. Concretament, les 2.3 Ha de bosc temperat esmentades podrien absorbir entre 10 i 15 tones de carboni per any.
Si suposem que una persona de l'àrea metropolitana de Barcelona produeix en promig tan sols la meitat de CO2 que una de Vancouver, i sabent que una hectàrea del nostre bosc mediterrani, en unes condicions mitjanes de productivitat, pot absorbir anualment només unes 2 tones de carboni, aquest ciutadà nostre necessita al voltant de 3 Ha de bosc mediterrani per compensar les seves emissions de CO2. Tenint en compte que a Collserola hi ha unes 6.000 Ha de bosc, aquestes poden reabsorbir les emissions de tan sols 2.000 persones.
D'altra banda, la capacitat productiva del bosc de Collserola no té perquè ser mitjana ni duradora en el temps. Les característiques actuals de gran part del bosc fan pensar més aviat que es troba en una fase de baixa productivitat. A més, si el bosc actualment augmenta netament la seva biomassa (i per tant absorbeix netament CO2), és en bona part perquè encara està recuperant la seva biomassa potencial a partir d'una situació prèvia d'explotació i desforestació parcial. En la mesura en què el bosc s'aproximi a un estat estacionari o de maduresa, l'absorció neta de CO2 serà nul.la o molt petita, tal com s'esdevé per exemple amb els boscos tropicals inalterats, on mentre la biomassa total es manté aproximadament estable, l'absorció neta de CO2 i l'emissió neta d'oxigen són pràcticament nul.les.
En conclusió, cal no confondre el sentit figurat del pulmó verd amb el seu significat més estricte referit a la generació de l'oxigen que necessitem i l'absorció del CO2 que produïm. L'impacte atmosfèric de l'àrea metropolitana pot ser unes 2.000 vegades superior al que s'insinua en aquella afirmació, i ser conscients d'aquesta realitat és un bon punt de partida per comprendre l'escala de l'efecte del model de desenvolupament actual, quina és la desproporció entre l'àrea metropolitana i Collserola, i què es vol dir quan es parla de sostenibilitat.
Una situació en certa manera comparable a la de Collserola pot trobar-se al bosc de Fontainebleau, als afores de París. Es tracta d'una superfície forestal d'unes 17.000 hectàrees (més del doble de Collserola) a uns 60 km del centre de París, que gràcies a una ja llarga tradició com a espai de lleure dels parisencs ha pogut escapar-se de la pressió urbanitzadora i de la conversió a terres agrícoles o ramaderes, tot i que a l'interior hi ha un nucli de població i diverses instal.lacions. Però per contra suporta una forta freqüentació, tot i que és concentrada en camins i llocs concrets i els ciutadans en general són conscients del valor de la zona com a espai natural i el respecten com a tal.
Aquesta tradició, paradoxalment, ha fet que el bosc de Fontainebleau hagi arribat fins als nostres dies sense una figura legal integral de protecció i gestió (tot i que ara ja n'existeix el projecte), simplement perquè fins ara no ha fet falta. La major part del bosc és comunal i és gestionat per l'Office National des Forêts, que regula l'explotació forestal en una part del bosc i manté lliure d'explotació la resta, inclosa una àrea de reserva integral. Amb aquest model d'usos múltiples parcialment segregats es compatibilitza la conservació, l'ús per al lleure i la producció, de manera similar a com sol fer-se a casa nostra sota la figura dels parcs naturals. Fontainebleau és doncs un parc natural de facto sense ser-ho legalment, perquè hi ha de partida un consens general perquè es mantingui com és, gestionat com es gestiona, i amb els usos i exclusions que actualment té.
En canvi, és obvi que Collserola, a la vista dels riscs que l'amenacen i dels impactes que l'ofeguen, no es troba en una situació comparable de protecció real, efectiva. Les pedreres, projectes d'abocador i construccions en són la prova més visible pel seu contrast amb la idea d'un espai natural, però són la punta de l'iceberg. És clar, per tant, que un major grau de protecció legal és necessari per dotar l'espai de Collserola d'eines per contrarrestar aquests riscs i impactes. Al menys per contrarrestar-los en part, ja que no s'ha de perdre de vista que una protecció efectiva no pot venir sinó d'una gestió territorial a una escala superior, que consideri Collserola i tot el seu entorn enlloc de tractar-la com una illa.
Ens podem preguntar, doncs, si Collserola no disposa avui encara d'una protecció suficient perquè no hi ha un consens social, com al cas de Fontainebleau, per preservar-la com a espai natural tot permetent-hi la continuitat de certs usos actuals. Naturalment és una pregunta retòrica, perquè tot i que probablement existeixi aquest consens, no s'ha pogut manifestar de forma clara perquè no s'ha consultat la població d'una manera oberta i democràtica. Aquesta consulta no es pot retrassar més, atès el ritme dels fets, i la forma de fer-ho no pot ser altra que la proposta de declaració de Parc Natural. Barcelona i la seva àrea metropolitana té encara ara a les seves mans, però no per molt de temps, la possibilitat de conservar aquest espai natural com a tal, en benefici del conjunt de la societat i de la pròpia imatge de la ciutat i del país, o bé tot el contrari, dilapidar-lo per sempre sota la bandera d'un desenvolupament i d'un creixement urbanístic que semblen justificar-ho tot. És una responsabilitat força gran que cal que assumim enlloc de deixar que els fets consumats resolguin la disjuntiva per nosaltres.
Octubre 2002
La primera concepció del territori barceloní en la seva dimensió metropolitana, data dels temps de la Segona República, ara fa setanta anys. A partir del moment en què es va deixar de contemplar Barcelona des de l'òptica estrictament local i es va adquirir aquesta visió més àmplia del territori, gairebé totes les propostes de caire territorial que s'han anat elaborant han recollit la importància del massís de Collserola com a espai natural i per al lleure dels ciutadans d'aquesta zona metropolitana en continua expansió.
El Pla general metropolità (PGM) de 1976, el pla actualment vigent, també es va fer ressò de la importància de Collserola, tot complementant-la amb altres espais naturals, com Garraf o la serralada de Marina, i d'interès agrícola, de manera que ja es reflectia en aquest pla el que actualment ha esdevingut el Parc Agrari del Baix Llobregat.
El PGM preveia que l'ordenació i la regulació d'aquests parcs forestals es fes a partir d'instruments urbanístics, cosa que va comportar la redacció i aprovació del Pla especial d'ordenació i protecció del medi natural del parc de Collserola l'any 1987. Aquesta regulació urbanística, a més de la constitució del corresponent òrgan gestor, era bàsica pel desenvolupament del Parc de Collserola i durant els seus 15 anys d'aplicació ha demostrat abastament les seves possibilitats.
Malgrat tot, la normativa urbanística, i algunes de les directrius i recomanacions que exclusivament de caire orientatiu l'acompanyaven, no pot abastar totes les necessitats de protecció i gestió del medi natural, motiu pel qual cal que sigui complementada amb altres figures normatives centrades en la conservació dels espais naturals, de manera que així es pugui abastar tot l'ampli ventall de casuístiques susceptibles d'afectar el medi natural de Collserola i garantir l'ús sostenible dels seus recursos.
Precisament en aquesta direcció anava el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) quan es va aprovar l'any 1992, ja que incloïa Collserola com a espai d'interès natural i establia tot un seguit de regulacions complementàries. Però si es té en compte que el Parc de Collserola es troba al bell mig de la zona més urbanitzada i densament poblada de tot Catalunya, el règim bàsic de protecció que ofereix el PEIN acaba esdevenint insuficient per a aquest espai, ja que limita els seus beneficis a l'ampliació del nombre de casos en els quals es requereix l'aplicació del règim d'avaluació de l'impacte ambiental.
També cal recordar que precisament per garantir una millor conservació dels sistemes naturals de Collserola, l'any 1986 es va establir la Reserva Natural Parcial de la Font Groga, tot i que les diferències entre les dues administracions implicades van aconseguir la seva derogació, de manera que la modesta proposta d'uns, contraposada amb les propostes més agosarades dels altres, van tenir com a resultat final no la millora de la proposta inicial, sinó la seva anul·lació.
Arribats a aquest punt i constatant la necessitat de complementar l'ordenació urbanística de la serra de Collserola amb mesures de conservació del seu medi natural, ateses la insuficiència de les mesures adoptades, que no vol dir que no hagin estat d'utilitat en determinats casos, cal reforçar els instruments i mecanismes de protecció del medi natural a partir de l'establiment d'una figura de protecció més adequada.
La Llei d'espais naturals no ofereix un ventall especialment ampli de possibilitats, motiu pel qual facilita en gran mesura la presa de decisions. La figura de Parc Natural és la que més s'adiu amb la naturalesa i les condicions específiques de Collserola, atès que segons s'exposa en aquesta llei té com a objectiu la conservació dels valors naturals de l'espai objecte de protecció de manera compatible amb l'aprofitament ordenat dels seus recursos i l'activitat dels seus habitants, precisament el que es pretén fer a Collserola.
Aquesta figura de Parc Natural pot ser encara insuficient per a garantir l'adequada protecció d'espais d'un alt valor ecològic, de manera que caldria complementar-la amb la declaració com a Reserva Natural d'aquells sectors que pels seus alts valors ecològics i la seva importància per al manteniment de la biodiversitat, requereixen mesures de protecció més estrictes.
Cal deixar clar que aquestes dues figures, la de Parc Natural i la de Reserva Natural, poden ser promogudes, per exemple, per l'actual Consorci del Parc de Collserola, esdevenint una decisió lògica i coherent, atès que és aquest organisme el que actualment gestiona el Parc de Collserola i que en nombroses ocasions ha demostrat la voluntat de completar el règim urbanístic actual amb mesures addicionals per a la protecció i la gestió dels valors naturals del parc.
Amb la declaració de Parc Natural es tindria l'oportunitat d'incrementar les competències del parc en matèria urbanística i ambiental, de regular adequadament determinades activitats d'explotació dels recursos naturals que s'hi duen a terme, millorar la integració del parc en el seu entorn territorial tot ampliant i modificant els seus límits, etc. Cal recordar, també, que la declaració de Parc Natural i de Reserva Natural s'ha de fer per decret del Consell Executiu, la qual cosa hauria de comportar una major seguretat jurídica en el seu establiment i manteniment a llarg termini.
Finalment, cal recordar que adoptant la figura de Parc Natural també es donaria una resposta adequada a les aspiracions de la majoria dels ciutadans interessats en Collserola, atès que tothom parla del Parc de Collserola pensant en el seu valor per a la conservació del paisatge i de la biodiversitat, quan en la realitat es tracta d'un parc forestal, amb minúscules, establert d'acord amb la normativa urbanística, motiu pel qual caldria donar-li aquest nou impuls perquè esdevingui Parc Natural, amb majúscules.
2001.
Actualment arreu del món ecosistemes sencers estan sotmesos a una destrucció accelerada, el risc de pèrdua d'espècies pot assolir, doncs, proporcions espectaculars de manera irreversible. La biodiversitat pot entendre's a escales diferents, així es parla de biodiversitat d'ecosistemes, d'espècies i de gens. En general quan es parla de la biodiversitat ens referim a la combinació de totes tres. Però, quan ens referim a la seva conservació és fonamental adonar-se que per regla general la conservació de la diversitat biològica inclou necessàriament la preservació dels tres nivells diferents, ja que no és possible cap d'ells sense els altres. La preservació de la biodiversitat ha encapçalat en les últimes dècades l'interès científic i social, i és l'objectiu més rellevant quant a estratègies clau a nivell internacional per a mantenir la salut de la Terra. La pèrdua de diversitat biològica a causa de la progressiva fragmentació i transformació dels hàbitats naturals per causes antròpiques és probablement un dels principals problemes, malgrat que no l'únic.
Les principals bases o principis en què es referma la necessitat d'establir connexions ecològiques entre els espais protegits, i que assegurin així un flux d'organismes, i també de materials i energia, que permeti mantenir les funcions dels diferents ecosistemes es veuen refermades essencialment per diverses teories que tot seguit s'esmenten breument.
Aquesta teoria (MACARTHUR & WILSON, 1983) diu que el nombre d'espècies d'un hàbitat aïllat augmenta en relació directa amb la mida de l'hàbitat i en relació inversa amb la distància d'altres hàbitats similars.
Una metapoblació (MEFFE & CARROLL, 1994) és una població d'una determinada espècie que ocupa un hàbitat fragmentat i que, per aquesta raó, la població es troba dividida en subpoblacions que ocupen les proporcions adients del territori. Aquesta teoria relaciona la distribució espacial dels elements del paisatge amb les poblacions de les diverses espècies i la seva viabilitat. Les metapoblacions sovint es troben immerses en una dinàmica d'extinció i de recolonització de cada fragment de l'hàbitat, i com més properes estiguin les àrees ocupades més alts seran els fluxos d'individus entre subpoblacions.
És el nombre d'efectius mínim d'una població per sota del qual les poblacions d'una determinada espècie no són viables. Aquest nombre d'efectius depèn, a més que de factors intrínsecs, de factors ambientals com l'hàbitat disponible.
La interrelació amb hàbitats veïns pot comportar invasions per part d'espècies forasteres o depredació duta a terme per espècies d'hàbitats veïns. Això és relacionable tant amb la mida com en la forma dels hàbitats.
Atès que els ecosistemes poden patir canvis a causa de pertorbacions puntuals, cal dissenyar les oportunes connexions entre espais naturals per tal d'afavorir la recolonització dels hàbitats afectats per les citades pertorbacions. A la vegada en una escala connectora més gran convé preveure les possibles migracions latitudinals dels diversos tipus d'ecosistemes com a conseqüència d'un possible canvi climàtic (com per exemple l'escalfament global previst).
Com a conseqüència de la progressiva fragmentació del paisatge i l'aïllament cada cop més important de les àrees naturals, i fonamentat per les teories explicades en els punts anteriors, sorgeix el concepte de xarxa ecològica. Aquest, cada cop pren més importància en el disseny de polítiques de protecció de la natura. La xarxa ecològica agafa de la disciplina de l'ecologia del paisatge l'element unificador, la matriu. Així, una xarxa ecològica es pot considerar com un conjunt d'espais naturals (tessel·les) connectats mitjançant corredors, i tot això immers en una matriu permeable. Es podria pensar que les tessel·les de la xarxa concentren la majoria dels hàbitats naturals, mentre que els corredors estan pensats com a elements amb funcions principalment de passadís; no obstant això, per tal que la seva funció sigui d'una autèntica xarxa cal que tots els elements que la integren (també els corredors) duguin a terme els processos ecològics propis del territori ocupat. És per això que resulta difícil de definir la grandària que han de tenir les connexions ecològiques.
Des d'un punt de vista ecològic, Catalunya es troba situada a cavall de dues grans regions biogeogràfiques: la mediterrània i la centreeuropea. A més, la geografia particular del país determina la presència de gran diversitat d'ecosistemes. El relleu muntanyós, les planures continentals i les zones humides conformen un destacable mosaic d'ambients ecològics dins el context del sud d'Europa.
La desprotecció de molts dels espais essencials per a garantir la conservació dels processos ecològics que hi tenen lloc a escala regional, posen en perill la seva viabilitat com a reserva in situ de biodiversitat.
Si ens fixem ara en la depressió entre les serralades Prelitoral i Litoral (en els buits no urbanitzats) trobem un medi natural on predomina l'estructura en mosaic, amb bosquines, erms, torrents i conreus alternant amb tot tipus de combinacions; això també permet la supervivència de moltes espècies i és motiu d'nriquiment de la diversitat biològica, especialment a les zones d'ecotò. Així tenim una flora i fauna pròpies dels conreus fruit del modelat i la transformació secular de l'activitat humana.
Veiem, doncs, que l'àmbit metropolità és un espai de contrasts pronunciats, tant en espais amb un patrimoni natural únic i irrepetible com en altres de fortament degradats, però que no per això deixen de ser estratègics en la conservació de la biodiversitat a causa del seu paper de matriu territorial connectora.
Seria aconsellable no basar les propostes de connexió únicament en relació amb els espais del PEIN, sinó emmarcar-les en un sistema d'espais lliures i naturals que abasti el conjunt del territori i garanteixi el manteniment de la connectivitat ecològica i paisatgística. Així mateix, els espais del PEIN d'aquest àmbit pateixen problemes d'excessiva freqüentació humana, i la protecció dels espais lliures esmentats és una bona estratègia perquè, atenent les demandes socials existents, es redueixi l'impacte que provoca aquesta hiperfreqüentació.
Cal recordar que el Vallès només té protegits espais que formen part de les serralades (bàsicament els espais del PEIN), i si s'hi dissenya el sistema d'espais d'interès connector basant-nos només en aquest interès amb relació als espais del PEIN, pot passar que quedin desprotegits els espais de la plana que siguin més característics, representatius, singulars i amb un gran valor intrínsec ecològic. Per tant, a l'hora d'establir el disseny de les connexions cal tenir en compte també una finalitat addicional: incloure-hi els espais d'interès natural, paisatgístic i fins i tot cívico-social de la plana.
La xarxa viària i ferroviària representa un conjunt de barreres lineals reals o potencials per a la connectivitat i són particularment importants per a determinats grups d'organismes no voladors. A més, l'evolució metropolitana d'aglomeració de persones i d'activitats va consolidant la idea de la Catalunya-ciutat, on ara per ara, en el disseny de les noves vies són inapreciables els criteris que lluiten per al manteniment de la connectivitat ecològica.
Pel que fa a la xarxa ferroviària té actualment un impacte molt inferior a la viària, encara que no és menyspreable. A més cal remarcar que en el traçat del TAV (Tren d'Alta Velocitat), amb un gran impacte, les connexions ecològiques tornen a ser poc significatives en la presa de decisions.
La xarxa hidrogràfica representa, a part del medi natural on viuen moltes espècies, les vies de transport per on circulen els organismes propis d'aquests sistemes, i també fan possible el desplaçament de molts altres que en depenen, lligats tant al medi aquàtic com a les zones ripàries.
La major part dels rius estan fortament humanitzats i integrats dins d'un dens teixit industrial, això fa que en molts trams la zona ripària sigui inexistent i que els marges de les lleres siguin de ciment. A més la xarxa hidrogràfica de la plana pateix una gran contaminació.
La xarxa hidrològica és cabdal com a font de recursos, però també ho és com a element territorial de connexió ecològica. Cal, doncs, conservar i si és el cas recuperar la seva funció connectora mitjançant la garantia d'uns cabals de manteniment i uns nivells de qualitat de les aigües adequats, així mateix cal la protecció i la restauració dels sistemes naturals fluvials i de ribera.
Molts processos ecològics com ara la circulació de l'aigua i nutrients es realitzen en el marc de la xarxa hidrogràfica, i queden englobats en l'àmbit territorial de la subconca fluvial, els límits dels quals constitueixen filtres naturals de separació que segueixen les carenes. Sovint es veuen implicats en un efecte sinèrgic de fragmentació, ja que el traçat de moltes carreteres, per raons d'evitar els pendents pronunciats o bé un excés de corbes, també segueix aquestes carenes i, per tant, aquests llocs es converteixen en franges que realitzen un efecte barrera natural més un d'artificial, és a dir, que quan es dóna la coincidència trobem un fenomen sinèrgic a considerar com un element afegit pertorbador de la connectivitat.
Aquest fenomen en un territori globalment permeable es pot considerar quasi menyspreable, però no passa el mateix en àrees com la nostra en què cal comptar amb tots i cada un dels paràmetres implicats per a aconseguir una permeabilitat acceptable del territori.
L'activitat humana ha comportat un progressiu canvi d'usos del sòl en l'àmbit català. És en la zona metropolitana, i dins d'aquesta especialment en les zones naturals i seminaturals, on aquests canvis s'han accentuat més. L'augment de la població, l'abandonament de les terres agrícoles, l'ocupació urbanística de segones residències, la proliferació de les xarxes viàries i ferroviàries, l'ocupació industrial, l'explotació de recursos naturals, i en general la intensificació dels seus usos han estat els factors més dinàmics en el procés de canvi d'usos del sòl. L'estadi actual no és un escenari estàtic, tot al contrari, es troba en constant evolució.
Analitzant el canvi d'ús del sòl entre els anys 1987 i 1992, als dos vallesos i descomptant els espais PEIN, trobem que les zones residencials van augmentar en 1630 ha, les zones industrials i comercials ho van fer en 1528 ha i les infraestructures viàries en 1291 ha.
A l'hora de planificar connexions entre àrees naturals cal conèixer la categoria urbanística dels terrenys en qüestió, ja que cada categoria determinarà en bona part els usos del sòl que s'hi permeten, És a dir, els Plans generals d'ordenació municipals són normalment el punt de partida en l'elaboració de connexions ecològiques, especialment aquests es converteixen en elements bàsics on les zones urbanes representen un percentatge molt elevat en el territori.
Com que cada municipi dirigeix i aprova el seu propi Pla general d'ordenació, establint unes categories de sòl adients per al seu municipi, i amb la mateixa categoria establerta per municipis diferents pot permetre diferents usos, quan ajuntem el planejament local d'una regió considerable amb diversos municipis salta a la vista un gran desgavell de tipologies de sòl. Fent una anàlisi es pot veure que la suma de les longituds que suposa la malla formada pels termes dels municipis de la plana dels vallesos és de 524.400 m, i les longituds sumades dels límits municipals en els quals s'observa un canvi de planejament en passar d'un municipi a l'altre és de 230.800 m. I això representa que el 44% dels límits dels termes trenquen la continuïtat de planejament, i aquests canvis a la llarga són fonts que fan augmentar encara més la fragmentació ja existent per altres factors.
Segons la Llei 3/1995 de 23 de març, de vies pecuàries, aquestes són béns de domini públic de les comunitats autònomes i, en conseqüència, inalienables, imprescriptibles i inembargables. Tot i així, en la depressió prelitoral catalana i en especial en la plana del Vallès, que històricament ha sigut un lloc de pastures d'hivern, i en conseqüència es veu creuat per una important xarxa de vies pecuàries, en l'actualitat la conservació d'aquestes vies es troba amenaçada per la ciutat difusa que prolifera cap al continu urbanitzat.
Cal que els municipis incloguin els camins ramaders en el seu catàleg de patrimoni, i que aquests figurin en els plans generals urbanístics amb la categoria de sistemes per tal d'assegurar una protecció més efectiva.
En general es disposa de poc coneixement de l'ecologia de la dispersió de les espècies i dels sistemes biològics. Aquesta consideració fa que s'hagi de ser partidari de la utilització del principi de precaució, en el sentit que més val prevenir que curar. Davant del deure d'assegurar la connectivitat mitjançant un connector ecològic, cal garantir que aquest tingui l'amplada suficient. A causa del dubte que comporta aquest poc coneixement, i que els espais grans permeten el manteniment d'extensions significatives de gran nombre d'hàbitats, cal maximitzar l'amplada dels fronts de connexió ecològica.
Així mateix, un front ample possibilita l'existència de redundància en la connectivitat, i assegura el manteniment d'aquesta malgrat l'existència de la pressió antròpica per part d'elements que fragmenten i dificulten la connectància, tan abundants en el Vallès, i un ample ventall de pertorbacions distribuïdes també pel sòl no urbanitzable que afecten els diversos hàbitats implicats.
Els criteris més actuals de conservació tendeixen a prioritzar la conservació de la diversitat biològica i els processos ecològics associats. L'estratègia utilitzada durant anys d'establir corredors biològics ha estat substituïda, o més ben dit, reforçada amb l'estratègia de garantir que en general el territori sigui permeable ecològicament. Això soluciona el problema de la impossibilitat de conèixer la distribució i les pautes de desplaçament poblacional de totes les espècies.
A l'àmbit metropolità i en especial a la plana del Vallès ens trobem amb una heterogeneïtat, per causes antròpiques, del paisatge i dels ecosistemes que en la major part de la superfície la intensa pressió urbana sobrepassa els límits aconsellables. Vist això, el disseny dels connectors ecològics regionals ha d'englobar i assumir la presència, si més no a curt i mitjà termini, d'estructures i barreres que comprometen greument la seva funcionalitat connectora. I per tant, en aquests espais cal introduir el concepte de sistema connector. Així els espais lliures urbans, periurbans i metropolitans són fonamentals en la perspectiva d'un urbanisme sostenible. El planejament territorial i urbanístic ha d'establir sistemes connectors integrats, coherents i físicament continus d'espais lliures. Un sistema connector és un conjunt d'espais delimitats territorialment, que enllacen físicament els espais naturals que són objecte de la connexió, aquest pot incloure tan sòl No Urbanitzables d'interès ecològic com zones urbanes de baixa densitat i les mateixes barreres lineals que fragmenten el territori, d'aquesta manera es possibilita tenir un control més acurat dels components del propi sistema.
Tots els espais d'interès connector constituiran part essencial del desenvolupament del PEIN i, per tant, part essencial de la planificació de la protecció de la natura a Catalunya. En aquest sentit, juntament amb els espais del PEIN ha de formar una veritable xarxa d'espais naturals per a garantir la conservació de la diversitat biològica com un dels objectius principals. Cal, doncs, que es consideri la seva rellevància estratègica per a la connectivitat i es determinin les actuacions corresponents i les mesures de protecció conseqüents en tot el territori català. I dins d'aquest, la seva aplicació en l'àmbit metropolità és d'una urgència extrema i cal considerar aquest àmbit com a prioritari per evitar situacions que duguin a la necessitat de restituir la connectivitat mitjançant la recuperació molt costosa i lenta de zones imprescindibles en la xarxa connectora d'espais d'interès natural.
En la formulació regional de connectors ecològics del Vallès cal integrar-hi la formulació local. En aquest sentit, cal considerar el territori urbà com a integrant del planejament de possibles connexions ecològiques ja sigui interiors o periurbanes. Cal fer arribar els espais naturals dins dels nuclis urbans integrant els seus ecosistemes en sistemes d'anells urbans de manera que funcionin com a amortidors (buffers) en els dos sentits (de l'espai artificialitzat al natural i a l'inrevés). L'estratègia escollida ha d'aconseguir, per tant, per una banda, la integració de les escales regional i local quant a planificació de connexions, i per l'altra la integració dels espais naturals i dels parcs urbans en un sistema interrelacionat ecològicament. Les propostes de planejament han de posar fre a l'ocupació de sòl i considerar seriosament la preservació dels espais lliures naturals que resten en la plana. Cal canviar el model de ciutat dispersa amb un territori fragmentat, sense espais lliures naturals amb suficient grandària perquè puguin garantir la supervivència de determinades espècies clau o definidores d'ecosistema, pel de ciutat compacta que integra en el projecte de ciutat falques d'espais lliures naturals, i que evita l'excés d'ocupació del sòl periurbà.
Atès que els sistemes connectors en l'àmbit metropolità poden estar compostos per diferents zones amb característiques molt diferents, d'una banda, es fa necessari el manteniment i/o restabliment de les funcions connectores d'aquests espais considerant la seva rellevància estratègica per a la connectivitat, però de l'altra, cal considerar la realitat actual, la qual confirma l'existència de nombrosos obstacles (fruit de les dinàmiques del mercat) i zones conflictives per a la connectivitat, que si bé moltes d'elles són integrables en un sistema connector funcional, es fa del tot necessari, per tal de no empitjorar la situació sinó de millorar-la, la utilització rigorosa d'instruments que desenvolupin l'ordenació i un règim de protecció conseqüent amb els objectius perseguits.
A part del planejament territorial i urbanístic hi ha instruments que analitzen les tendències i promouen línies d'actuació per aconseguir objectius a curt o a llarg termini. Els més rellevants són les Agendes 21 Locals i els Plans Estratègics Municipals; en tots dos cal que s'introdueixin o es potenciïn els conceptes que es treballen en el camp de la biologia de la conservació i especialment en el de la connectivitat ecològica. També cal incloure aquests conceptes en els processos d'Avaluació d'Impacte Ambiental i en els Estudis d'Impacte Ambiental no sotmesos a avaluació.
Una de les maneres de protegir el medi agrícola en un entorn perimetropolità, el qual podem qualificar de seminatural, ha estat el desenvolupament dels parcs agraris, que de manera conjunta també cerquen protecció dels espais lliures contra els processos d'urbanització propis de l'àmbit metropolità i a la vegada són un instrument de descongestió. Així doncs, tant en els parcs agraris existents com en els de futura creació en l'àmbit metropolità hi podem detectar una gran fragmentació del territori que dificulta no només el funcionament propi de les explotacions agràries, sinó també la funció de connectors ecològics, la qual caldria esperar amb una planificació adequada que integrés en el medi i en el paisatge aquestes activitats periurbanes, i especialment les infraestructures linears energètiques i de comunicació. En les àrees d'interès connector de major concentració agrícola de la plana del Vallès cal promoure mesures de reducció d'ímputs (plaguicides, adobs, aigua, etc.), tot promovent el retorn de les explotacions cap a sistemes de conreu més extensius que suporten nivells de biodiversitat més elevats. Cal incentivar la incorporació als plans tècnics de gestió i millora forestal de mesures de preservació de la biodiversitat de les explotacions forestals. En aquest sentit, cal valorar altres components del sistema forestal i intentar mantenir, tot explotant els boscos, ecosistemes més assimilables als madurs.
Seguidament explicaré un breu resum del treball Anàlisi de la connectivitat ecològica entre Collserola i Sant Llorenç del Munt (Bosch, setembre de 2000). L'objectiu principal d'aquest treball és la determinació de l'espai entre Collserola i Sant Llorenç que actualment millor realitzi les funcions connectores i que reuneixi més possibilitats a nivell ecològic, però també urbanístic i econòmic, de conservació i millora.
Com ja s'ha dit actualment els objectius bàsics de la protecció de l'entorn natural s'emmarquen en la conservació de la diversitat biològica. En aquest sentit, han adquirit solidesa i constatació empírica els conceptes com les teories de la biogeografia insular, de les metapoblacions, de població mínima viable, i entre d'altres també la relació perímetre/àrea d'un espai natural. Per tot això, organismes especialitzats i institucions conservacionistes han demanat l'aplicació d'aquestes bases teòriques a les polítiques territorials i ambientals. I, conservar la diversitat biològica no solament implica la preservació d'espais protegits, sinó també un nivell suficient d'interconnexió entre ells. A Catalunya, el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) configura actualment el disseny del sistema d'espais protegits sobre la base d'unitats discretes que formen una estructura territorial discontínua. Tot i això, el PEIN assenyala la importància i la necessitat de cercar la connectivitat ecològica, i fins i tot, la continuïtat física, de manera que el sistema d'espais esdevingui una autèntica xarxa ecològica (conjunt format per espais naturals connectats mitjançant corredors, i tot immers en una matriu permeable).
A l'hora de delimitar l'àmbit d'estudi s'ha escollit esl espais entre els parcs en qüestió, en els que ens trobem amb sis subconques: a la part central tenim la formada per la riera de Rubí, al nord-oest la de la riera del Morral del Molí, al sud-oest la subconca de la Riera dels Salzes, al sud-est la de la Riera de Sant Cugat, i a la part oriental, paral·leles entre si, trobem la del riu Sec i la del Riu Ripoll (vegeu el Mapa 1, Divisió en subconques fluvials). Una característica pràcticament comuna en totes les subconques de l'àrea que es pot observar és la seva tendència de fluxos a l'orientació nord-sud.
A l'hora de planificar connexions entre àrees naturals cal conèixer la categoria urbanística dels terrenys en qüestió, ja que cada categoria determinarà en bona part els usos del sòl que s'hi permeten, És a dir, els plans generals d'ordenació municipals són normalment el punt de partida en l'elaboració de connexions ecològiques, especialment aquests es converteixen en elements bàsics on les zones urbanes representen un percentatge molt elevat en el territori.
Per tant, per una banda tenim que cal dissenyar els connectors sobre un territori que ja està planificat, però per l'altra banda també veiem que el disseny dels connectors ha d'incidir sobre el nou model de planificació i desenvolupament local de cada municipi, i l'àmbit de protecció i gestió del patrimoni natural és un factor més que condiciona el disseny del planejament territorial a una escala supramunicipal comparable a l'escala que ha de tenir el disseny d'una xarxa de carreteres principals.
Per a l'anàlisi i interpretació és prioritària una síntesi de categories que resumeixi en uns quants tipus el planejament urbanístic dels municipis. En aquest sentit comptem amb una síntesi realitzada a escala 1:25.000 per l'equip redactor del Pla territorial metropolità de Barcelona, del Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de Catalunya.
Aquest document sintetitza el planejament urbanístic de la Regió I en 12 categories: una és pel sòl urbà i urbanitzable i les altres onze són tipologies de les zones no urbanitzables. En la Taula 1, que tot seguit es mostra, es pot observar les superfícies de cada categoria amb els seus percentatges respectius. Cal destacar la categoria dels sòls urbans i urbanitzables que només ella sola ocupa el 35,3% del total de l'àrea d'estudi.
| Categoria | Àrea (ha) | Tant per cent |
| Sòls agrícoles | 1074,4 | 3,42 |
| Sòls forestals | 6659,1 | 21,23 |
| Sòls d'interès ecològic-paisatgístic | 3365,1 | 10,73 |
| Sòls lliures permanents/ordinaris | 4032,3 | 12,85 |
| Activitats diverses en sòl no urbanitzable | 18,5 | 0,06 |
| Nuclis rurals i edificis protegits | 12,8 | 0,04 |
| Rius, lleres i riberes públiques | 679,0 | 2,16 |
| Sistema d'equipaments i serveis tècnics | 1894,3 | 6,04 |
| Sistema d'espais lliures (parcs urbans) | 2397,7 | 7,64 |
| Sòls urbans i urbanitzables | 11.077,6 | 35,31 |
| Pein i parcs naturals | 162,0 | 0,52 |
| Reserves naturals | 0,0 | 0,00 |
| Total de l'àrea d'estudi | 31.372,7 | 100,00 |
Taula 1. Superfície de cada categoria de la síntesi de planejament en
l'àrea d'estudi.
Fonts: Equip redactor del Pla territorial metropolità de Barcelona. Síntesi
del Planejament Municipal. Elaboració a partir de la base digital de la
síntesi.
Una de les capes d'informació més essencials a considerar per a la planificació del territori, ja que permet tenir una idea general de les zones naturals més interessants a preservar, és un mapa d'usos del sòl. En el nostre cas utilitzarem el Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya (MCSC) elaborat pel Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF), en el qual es representa a banda dels diferents usos clàssics una tipologia fisiognòmica de la vegetació que permet diferenciar entre arbrat dens, arbrat clar, matollars, prats i herbassars, improductiu natural, improductiu artificial, aiguamolls, i conreus. En la Taula 2 es mostren les superfícies de cada tipologia per a l'àrea d'estudi i els seus percentatges respectius.
| Coberta | Àrea (ha) | Tant per cent |
| Arbrat dens | 10.625,7 | 33,87 |
| Arbrat clar | 148,1 | 0,47 |
| Matollars | 2891,2 | 9,21 |
| Prats i herbassars | 784,5 | 2,50 |
| Incendis 1993 | 70,1 | 0,22 |
| Roquissars | 56,9 | 0,18 |
| Zones nues | 798,6 | 2,55 |
| Aigües continentals | 54,5 | 0,17 |
| Conreus | 6719,3 | 21,42 |
| Zones urbanitzades | 7937,7 | 25,30 |
| Vies de comunicació | 624,4 | 1,99 |
| Zones esportives i lúdiques | 113,0 | 0,36 |
| Zones d'extracció minera | 514,3 | 1,64 |
| Altres | 34,7 | 0,11 |
| Total àrea d'estudi | 31.372,6 | 100,00 |
Taula 2. Superfície de cada categoria de l'àrea d'estudi de les cobertes
del sòl.
Fonts: CREAF. Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya. Elaboració a partir d'un
l'anàlisi del MCSC.
Les dades altimètriques d'un territori aporten una informació molt valuosa sobre el relleu, la qual es pot aplicar a diverses anàlisis. La distribució de la vegetació segueix una clara tendència que es relaciona amb l'altitud. En la Regió Metropolitana de Barcelona (Regió Forestal V) la proporció de superfície ocupada pels boscos respecte a l'ocupada per altres cobertes augmenta amb l'altitud i amb el pendent (Inventari Ecològic i Forestal de Catalunya, 2000). Indubtablement el pendent d'un lloc es relaciona amb els aprofitaments i usos del sòl, així en una regió molt urbanitzada, com ara és l'àrea d'estudi, trobem que els llocs amb més pendent són els que el seu pobre aprofitament fa que es mantinguin amb unes condicions més similars a les originals, i per tant, més naturals. Per a la nostra anàlisi comptarem amb un model digital del pendent (MDP) determinat a partir del model digital d'elevacions (MDE) de resolució espacial de 45 m de l'ICC.
L'elecció de les àrees més idònies perquè formin part del connector, i que a la vegada tinguin possibilitat de conservació i millora del seu estat, la realitzarem aplicant els criteris següents d'una manera estandaritzada i mitjançant l'anàlisi per reclassificació i superposició de capes d'informació en un SIG.
Criteris utilitzats
Per a delimitar els espais de corredor ecològic cal, com ja hem vist, elegir àrees amb característiques de permeabilitat territorial i que la seva continuïtat en l'espai sigui màxima. Aquest criteri per simplificar la seva interpretació el farem servir en negatiu, és a dir, rebutjarem l'elecció dels espais impermeables, o el que és el mateix, considerarem aptes segons aquest criteri els que no siguin impermeables. Cal afegir que, ja que el sòl urbanitzable segons el planejament, és candidat a una ràpida transformació, i que abans o després es convertirà en un espai impermeable, considerem a tots els efectes el sòl urbanitzable com a espai impermeable.
Com a últim criteri bàsic, ja que l'objectiu principal és assegurar la connexió entre dues zones de remarcat interès conservacionista, cal que la franja o corredor sigui de característiques més o menys similars a les dels espais que es pretenen unir. En aquest sentit seran més apropiats els espais formats majoritàriament pels hàbitats que també es poden trobar com a majoritaris en els parcs a connectar.
Per a avaluar aquest criteri de manera generalitzada utilitzarem la similitud entre la fisiognomia vegetal de l'àrea d'estudi i la dels espais a connectar.
Històricament les zones amb fort pendent han pogut ser menys aprofitades per l'home que les planes. Això es veu reflectit en l'actual distribució de les zones més antropitzades. De fet, els espais amb un fort pendent necessiten inversions més subtancioses per a instal·lar-hi infraestructures humanes i per tant són els espais menys reclamats a nivell metropolità. Vist això, i donat que el pendent dels espais a connectar ens pot indicar una aproximació de la forma orogràfica de l'espai connector que millor pot realitzar les seves funcions, es pot utilitzar aquest factor com a criteri de selecció, i preferir les àrees que orogràficament són irregulars a les grans planes.
A partir de la síntesi del planejament municipal, s'ha obtingut el Mapa 2, Espais impermeables i permeables, on el territori es divideix segons el planejament en polígons que funcionen com a separadors ecològics dels espais naturals i/o agrícoles, que anomenem polígons impermeables, i en polígons que per les característiques permeses en el planejament són espais que no impedeixen en general el flux normal d'organismes, aquests els anomenem polígons permeables.. En segon lloc, s'ha analitzat les cobertes d'una part dels parcs de Collserola i de Sant Llorenç significativa en superfície i pròxima al territori situat entremig dels espais PEIN a connectar. Obtenint els resultats que es mostren a la taula 3.
| Categoria de coberta | % d'àrea significativa de Collserola | % d'àrea significativa de Sant Llorenç |
| Arbrat dens | 78,53 | 78,48 |
| Arbrat clar | 0,09 | 0,13 |
| Matollars | 8,69 | 8,78 |
| Prats i herbassars | 0,53 | 0,01 |
| Roquissars | 0 | 10,56 |
| Zones nues | 0,14 | 0,33 |
| Conreus | 7,12 | 1,49 |
| Zones urbanitzades | 2,83 | 0,09 |
| Vies de comunicació | 0,78 | 0,13 |
| Zones esportives i lúdiques | 0,14 | 0 |
| Zones d'extracció minera | 1,16 | 0 |
| Arbrat dens+matollars | 87,22 | 87,26 |
Taula 3. Percentatge de coberta dels parcs segons la categoria de coberta.
Fonts: CREAF. Mapa de Cobertes del Sòl de Catalunya. Elaboració a partir d'un
l'anàlisi del MCSC.
Podem veure que la tipologia més abundant de coberta que hi ha als parcs és Arbrat dens amb un 78,5%, i la segona tipologia que també es dóna als dos parcs és els Matollars amb un 8,7%. Una altra tipologia que és també abundant a Collserola és elsconreus amb un 7,12%, però en aquest cas no ho és gaire a Sant Llorenç, només el 1,49%. El mateix passa amb els Roquissars de Sant Llorenç amb un 10,56% mentre que a Collserola són inexistents.
Vist això, i aplicant el criteri de maximitzar l'afinitat dels espais connectors amb els espais connectats, les tipologies que podem considerar majoritàries als dos parcs són: Arbrat dens i Matollars que entre les dues ocupen el 87,2% de la part dels parcs analitzada.
Seleccionant aquestes dues tipologies a l'àrea d'estudi s'ha obtingut el Mapa 3, Cobertes amb gran afinitat amb els parcs. En tercer lloc, a partir d'una selecció del Model Digital de Pendents, s'ha obtingut el Mapa 4, Espai amb irregularitats del relleu superior a 15 graus de pendent.
Fins aquí hem obtingut els tres mapes clau (mapes 2, 3 i 4) que ens ajudaran a obtenir una superposició el resultat de la qual és un mapa de connectivitat graduada. Als factors d'espai permeable, afinitat i pendent els hem donat un pes igual, per tant, de laa superposició esmentada obtenim espais graduats en 4 categories, és a dir, espais sense cap factor, amb un factor, amb dos, i amb tres factors. La raó per donar el mateix pes a cada factor, i que el procés sigui mitjançant l'addició de factors, és perquè s'intenta obtenir un resultat no quantitatiu, sinó qualitatiu. També s'ha considerat que els factors són independents, tot i que en realitat estan una mica lligats, per exemple no és normal trobar conreus amb un pendent superior a 15 graus. Malgrat això, fent una interpretació qualitativa, els resultats són força fiables.
Amb això i segons aquest anàlisi sembla clar que la franja d'oest de l'àrea d'estudi és la que reuneix actualment les millors característiques potencialment connectores entre els dos parcs. Ara només queda per arribar a una fase avançada de la delimitació indicativa aplicar un criteri general el qual proposa maximitzar l'amplada dels connectors. I que per a fer-ho seguirem el límit est que marca la separació entre les àrees amb un sol factor i les que no en tenen cap.
En el Mapa 5, Àrea proposada de connector ecològic, es mostra el resultat gràfic. Cal observar que dins d'aquesta àrea s'hi troben zones urbanes, polígons industrials i altres instal·lacions que no són pròpies d'un connector. És per això que pel futur manteniment d'aquest territori com a connector ecològic caldrà implicar a totes les administracions i a la població en general.
Encara que l'anàlisi metodològica anterior identifica l'àrea proposada com la que satisfà les funcions connectores i com la opció més viable d'implementar, aquest estudi no pretén descartar altres propostes de connexió ni figurar com una d'opció alternativa, sinó tot el contrari, seguint el criteri general que diu que és millor garantir la connectivitat a través d'aconseguir una matriu permeable, que l'establiment puntual de corredors, l'opció proposada es presenta com una de les tres potes que hauria de tenir el connector Collserola- Sant Llorenç, el qual hauria de ser un trípode format per: · El connector occidental; que és el proposat. · El connector central; que és la Via Verda, la qual té un paper clau estructurador del territori, i evita la megalòpolis Sabadell- Terrassa. · I el connector oriental; anomenat Espai Agroforestal de Llevant, situat entre el riu Ripoll i Gallecs. Aquest connector queda majoritàriament fora de l'àrea d'estudi triada. En conclusió, la proposta delimitada de connector occidental no exclou cap de les altres, més aviat, aquestes el complementen en un marc de permeabilitat ecològica territorial. Quedant la configuració del sistema connector tal com es pot veure en el mapa 6.
Cesc Múrria. Departament d'Ecologia de la Universitat de Barcelona - Març 2004.
Els ecosistemes aquàtics del Parc de Collserola tenen un caràcter marcadament mediterrani, és a dir, estan afectats per una heterogeneïtat estacional en el règim de precipitació i temperatura. Les condicions climàtiques es veuen influenciades a l'hivern pels ciclons que duen la pluja i a l'estiu per l'anticicló de les Açores que determina un temps sec i calent. Això defineix un patró temporal de freqüències imprevisibles caracteritzat per una variació anual i interanual en el règim de cabals amb avingudes i sequeres. En totes les comunitats fluvials trobem nombroses adaptacions en els patrons de resposta a cabals permanents, basses desconnectades, la temporalitat del flux d'aigua i la sequera, fet que genera una elevada diversitat d'organismes i hàbitats.
Les conques de la riera de Vallvidrera i la riera de Sant Cugat defineixen els dos cursos fluvials d'aigües permanents de Collserola. De caràcter temporal trobem les desenes de petits torrents que, des de la serralada, aboquen les seves aigües en cursos fluvials majors en les vessants de Valldoreix, el Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu, Sant Just, Barcelona i Montcada i Reixac. A Collserola també s'ubiquen dos embassament: el de Vallvidrera i el de can Borrell. Cadascun d'aquests ecosistemes presenta un estat de conservació particular.
Els torrents, o rieres temporals, han estat fortament modificades pel seu aspecte sec. Inicialment van ser els aprofitaments agraris que van desconfigurar-ne la topografia de ribera per convertir-los en planes de conreu. Actualment l'ús d'aquest sòl és industrial i urbà en les parts baixes dels torrents i agrari o pendent de planejament urbanístic en les parts més altes. Aquest fet impossibilita la connectivitat entre la serralada de Collserola i els sistemes fluvials on aboquen les seves aigües: la riera de Rubí, el riu Llobregat, el Ripoll, el Besòs i el mar Mediterrani, que, al seu temps, també estan molt degradats. La vegetació de ribera potencial serien lledoners (Celtis autralis), àlbers (Populus alba), pollancres (Populus nigra), oms (Ulmus minor), freixes (Fraxinus sp), que han desaparegut en bona part dels torrents. Actualment els majors problemes que presenten aquestes comunitats fluvials són la modificació de les terrasses adjacents, la rectificació del seu traçat que, en algun tram, s'ha arribat a canalitzar, i l'ocupació de l'espai que en el seu temps formava part de la ribera. Aquest fet provoca una disminució del nivell freàtic, la destrucció directa de la vegetació de ribera, la desaparició de les espècies pròpies del bosc de ribera i l'assecament total. Aquests ambients secs tenen importància per l'aprofitament que en fa la fauna vertebrada: zona d'alimentació d'ocells, zona de caus de teixons, mosteles, ... i genera una part de l'aspecte de mosaic del Parc de Collserola.
La qualitat química de les rieres de Collserola ve determinada per l'efecte de tres grans factors: els abocaments d'aigua de baixa qualitat després d'un procés de depuració o aigua residual directament; l'estacionalitat de la riera per ser de caràcter mediterrani; i la capacitat autodepurativa de les rieres. Tota l'aigua residual que s'aboca a les rieres incideix en la química de l'aigua perquè augmenta la concentració dels nutrients i matèria orgànica i redueix el contingut d'oxigen. Aquestes variacions de la qualitat de l'aigua provoquen diferències significatives en la comunitat de macroinvertebrats i vertebrats reduint-ne la diversitat. Els efectes de la sequera es veuen amplificats per les extraccions d'aigua a l'estiu pel regadiu o el manteniment de les piscines de les zones urbanitzades properes a les rieres.
La riera de Vallvidrera i Sant Cugat presenten un estat ecològic molt variable. Hi ha trams que presenten una qualitat pèssima a dins el municipi de Sant Cugat, les Planes i el tram baix de la riera de Vallvidrera en el municipi de Molins de Rei (aquest últim fora dels límits del Parc de Collserola). Els índexs de qualitat ecològica indiquen que les causes d'aquest pèssim estat són principalment, l'eliminació del bosc de ribera, els abocaments d'aigua residual i la urbanització. La resta de punts presenten un estat moderat de qualitat ecològica amb una qualitat de l'aigua similar a tot arreu on és apreciable l'autodepuració de l'aigua que va molt relacionada amb la presència de bosc de ribera. En els trams mitjos de la riera de Vallvidrera trobem una espècie ictiològica autòctona, el barb cua-roig (Barbus haasi). Aquesta població presenta problemes de supervivència per la qualitat de l'aigua, l'alteració de l'hàbitat i la sequera que afecta a l'estiu. La població d'anguila (Anguilla anguilla) està a punt de desaparèixer en aquesta riera per la dificultat d'entrada de reclutes provinents del riu Llobregat degut als assuts que aquest presenta en la part baixa.
El bosc de ribera presenta una bona conservació en els espais centrals del Parc de Collserola, quan es troba lluny de la influencia de les urbanitzacions, per l'esforç de protecció fet per l'actual Consorci. En aquests espais fluvials es troben espècies d'arbres com els verns (Alnus glutinosa), oms (Ulmus minor), dos o tres espècies del gènere dels salzes (Salix sp.), àlbers (Populus alba), pollancres (Populus nigra), freixes de fulla petita (Fraxinus angustifolia) i lledoners (Celtis australis). Acompanyant a aquests arbres de ribera trobem altres espècies com llorers (Laurus nobilis), servers (Sorbus sp), cirerers (Prunus avium), saücs (Sambucus nigra), nogueres (Juglans regia), arç blanc (Crataegus monogyna), til·lers (Tilia platyphyllos), avellaners (Corylus avellana) i figueres (Ficus carica). D'espècies d'helòfits i macròfits es troben càrex (Carex sp), jonc (Juncus sp), creixent (Rorippa) i la cua de cavall (Equisetum vulgare). Finalment, destacaríem un grup de vegetació format per plantes invasores que desestabilitzen i desplacen la comunitat natural: la robínia (Robinia pseudoacacia), l'aïlant (Ailanthus altissima), plataner (Platanus hispanica) i la canya americana (Arundo donax).
En les dues rieres d'aigua permanent del Parc de Collserola es poden trobar trams en estat natural de conservació on habiten les espècies de macroinvertebrats més sensibles. En són exemple el torrent de les Tres Serres i algun tram del torrent de la Salamandra, l'Arrabassada i de can Coll. Aquest fet és un clar indicador de la potencialitat ecològica de les rieres de Collserola que, amb una bona gestió, podria millorar el seu estat ecològic.
L'embassament de Vallvidrera és un dels ecosistemes herpetològicament més rics de Catalunya que conté el 100% de les espècies d'amfibis propis de l'Àrea Metropolitana de Barcelona i el 75% dels de la província de Barcelona (la resta no hi són perquè tenen una distribució pirenaica). L'embassament de Vallvidrera va ser construït per captar aigua per la barriada de Sarrià de Barcelona, l'embassament de can Borrell va ser construït per captar aigua pel rec de la finca de can Borrell. La població de peixos dels dos embassaments són espècies introduïdes on trobem sobretot, gambúsies (Gambussia holbrooki), carpins (Carassius carassius) i peixos daurats (Carassius auratus) que són una amenaça per les poblacions d'amfibis existents. També hi ha introduït en ambdós embassaments el cranc americà. Al pantà de Vallvidrera, sobretot per les aigües estancades, però arreu dels trams més ben conservats dels ecosistemes aquàtics de Collserola, s'hi troba reineta meridional (Hyla meridionalis), granota comuna (Rana perezi), gripau comú (Bufo bufo spinosus), corredor (Bufo calamita) i d'esperons (Pelobates cultripes), gripauet (Pelodytes punctatus), tòtil comú (Alytes obstetricans almogavarii), salamandra comuna (Salamandra salamandra terrestris), tritó verd (Triturus marmoratus), serp d'aigua (Natrix maura) i serp collaret (Natrix natrix). Els sediments i l'eutrofització de l'embassament de can Borrell donen un menor valor ecològic que l'embassament de Vallvidrera i una menor diversitat faunística.
En general, les problemàtiques dels ecosistemes aquàtics de Collserola es podrien resumir de la següent manera: i/ la qualitat química de l'aigua és el factor que més incideix en la qualitat ecològica d'aquests ecosistemes; ii/ el règim de cabals no és suficient per mantenir la flora i la fauna en èpoques estivals; iii/ el traçat no és l'adequat ja que ha estat molt modificat i s'ha reduït molt la seva llera que està molt degradada i presenta alguna canalització; iv/ en diversos trams les ribes no tenen una vegetació estable, diversificada en estrats i espècies que ofereixi un continu útil per ser corredor longitudinal i transversal respecte el riu; v/ els macroinvertebrats, malgrat presentar un augment en riquesa en els trams ben conservats, no tenen la riquesa i la diversitat que potencialment seria esperable; vi/ el paisatge fluvial, malgrat el bon estat de conservació en les parts central de la serralada, no és el potencial.
Davant de l'estat ecològic dels sistemes fluvials del Parc de Collserola es proposa millorar el marc de la seva protecció amb la possibilitat de creació del Parc Natural de la serralada de Collserola amb una nova definició dels límits i classificació del sòl. En aquest procés caldria assegurar:
El profesor estadounidense aconseja la creación de un gran parque fluvial en la zona baja del Llobregat y una radical separación entre las aguas de lluvia y las residuales ¿Por qué no hay pescadores en los ríos?
Una de las cosas que llamaron la atención del profesor Richard Forman cuando, por encargo del alcalde de Barcelona, Joan Clos, y de su arquitecto jefe, Josep Anton Acebillo, empezó a patearse el país de arriba a abajo fue el no encontrar un solo pescador en los ríos y embalses que dan de beber a la capital catalana. El sabio de Harvard pronto comprobó que aquellas aguas, además de parecerlo, estaban sucias.
Durante casi dos años, Forman ha trabajado sobre el terreno en la elaboración de un detallado informe sobre la región de Barcelona, en el que apunta una serie de líneas de actuación sobre el territorio que permitan compatibilizar el crecimiento urbano con el mantenimiento, y si cabe la mejora, de sus ecosistemas naturales. Ayer, antes de presentar su estudio en el Col·legi d'Arquitectes, este referente mundial de la ecología del paisaje accedió gustoso a explicar su experiencia catalana en una larga conversación con "La Vanguardia".
El profesor Forman empezó a desgranar las principales amenazas para la calidad de vida de los habitantes de la región de Barcelona, entendida en un sentido amplio que abarca desde la desembocadura del Tordera hasta el límite con la provincia de Tarragona. Su primera preocupación: la escasa calidad de nuestras aguas. "Las de lluvia y las residuales fluyen por el mismo tubo. Habría que separarlas. Por donde discurre el agua de lluvia se podrían crear pequeñas depresiones que darían lugar a zonas húmedas que actuarían como esponja y reducirían el riesgo de inundaciones", dice Forman, convencido de que las soluciones que plantea son aplicables.
El profesor concibe el territorio como una especie de mosaico en el que cada pieza cumple una determinada función. No todo sirve para todo y sería un error consolidar en esta región el modelo estadounidense de crecimiento urbano difuso, insostenible y esclavo del vehículo privado. "Las regiones urbanas de Estados Unidos están perdidas desde el punto de vista del equilibrio entre los sistemas naturales y humanos", afirma preocupado por la extensión de este fenómeno en Catalunya. "Hay municipios del Vallès o el Maresme - añade- que crecen muy rápido y amenazan con juntarse los unos con los otros y crean una gran zona urbanizada que no tiene un sistema integrado a su alrededor. Se crea una especie de megaameba que no es ciudad."
La respuesta a este crecimiento desordenado pasa, según Forman, por establecer cinturones verdes en torno a los límites urbanos de cada municipio. Bastaría con dejar una franja de 100 a 200 metros de anchura en la que podría ubicarse zonas de paseo, de juego, pequeñas explotaciones agrícolas. También habría que ir pensando en minimizar la presencia de pequeñas industrias junto a los cursos naturales de agua y crear en torno a ellos unos corredores (verde-azules) de vegetación.
El profesor Forman tiene claro que los grandes espacios naturales como el Montseny, Montserrat, Collserola o el Montnegre son auténticas joyas que preservar, porque de ellas depende el futuro de la región.
Plantea no sólo consolidar sus sistemas de protección, sino establecer además corredores que conecten los unos con los otros, creando lo que denomina "red de esmeraldas". En definitiva, la suya es una apuesta por un sistema "ecológico y lógico" pensado para las necesidades y el disfrute de las generaciones venideras y basado en una serie de intervenciones que tienen el agua y la vegetación como denominadores comunes. "Hay que garantizar la biodiversidad", afirma Forman, sin olvidar que el cambio climático puede provocar que en los próximos veinte años la región de Barcelona vea reducido en un 15% el volumen de agua de lluvia.
¿Dónde concentrar el crecimiento urbano? "Donde no se destruye el sistema ecológico", responde Forman, que ha identificado varias localizaciones: El Vendrell. Igualada, Manresa, Vic, Mataró... ¿Y en el área de Barcelona? "Construir en Collserola sería terrible. Si Barcelona ha de crecer, que lo haga al oeste del Llobregat, nunca en el delta o en las zonas inundables del Llobregat." Aquí está el mejor acuífero de la región, recuerda el profesor, que propone ubicar en este terreno -comprendido entre Martorell y Sant Boi- un gran parque fluvial al servicio de los habitantes de la región y de quienes la visitan, un parque que, según él, tendría que convertirse en uno de los emblemas de la futura Barcelona.
Declaracions del Profesor Forman.
La Vanguàrdia. Ramon Suñé (Barcelona) 1 d'abril de 2003.
Transcripció text inclòs al volum Espais naturals de l'Enciclopèdia d'Història Natural dels Països Catalans
Entre el Besòs i el Llobregat, separant la depressió del Vallès del pla de Barcelona, es dreça Collserola, una de les serres més populars per als barcelonins. La seva silueta, amb el punt culminant del Tibidabo (512 m), és indissociable de l'horitzó de la ciutat. La gran proximitat a un macronucli urbà no ha afavorit la conservació del seu patrimoni natural, i força de les actuacions comeses durant aquest segle (urbanitzacions, infrastructures urbanes, activitats d'esbarjo incontrolades, etc.) no han estat gaire o gens respectuoses amb el medi. Malgrat això, i quasi de forma miraculosa, Collserola continua mantenint-se com un extens espai forestal, i conserva encara grans zones en prou bon estat.
Quant a l'aspecte geològic, constitueix una unitat ben diferenciada en relació amb les altres alineacions veïnes de la serralada litoral. A diferència del Garraf, a l'oest i bàsicament calcari, i de la serra de Marina, a l'est i on predominen els granits, la serra de Collserola està formada principalment per esquists, encara que també afloren granits a la part basal i calcàries siluro-devonianes a Santa Creu d'Olorda i al turó de Montcada. Les carenes i els turons tenen línies força suaus, però el relleu no és tampoc senzill, i així el nombre de valls i fondals és força alt.
El clima és de tipus mediterrani, força endolcit per la influència marítima de la Mediterrània. Les precipitacions molt sovint de tipus torrencial, es concentren durant els mesos de tardor. L'existència de microclimes més frescals, lligats a la topografia de la serra, expliquen la presència de moltes espècies eurosiberianes.
Collserola se situa en el límit de dos regions fitogeogràfiques: el país de les màquies, al sud i el país dels alzinars, al nord. Altrament, hi ha una clara dissimetria d'origen antròpic entre el vessant meridional, poblat principalment per prats i brolles, i el vallesà on predomina àmpliament el paisatge forestal.
A l'obaga, algunes restes ben conservades d'alzinar amb marfull (Quercetum ilicis galloprovinciale) han pogut sobreviure fins als nostres dies. Més interessants són encara els fragments que han arribat quasi intactes (com per exemple a la Font Groga ) d'una variant de l'alzinar on l'estrat arbori està dominat pel roure cerrioide, i on apareixen algunes espècies eurosiberianes: el lloreret, el mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum) etc. Les pinedes de pi blanc, certament afavorides per l'home, ocupen gran part del vessant vallesenc, i són les mes esponeroses i extenses de la Mediterrània. Els boscos i bosquetons de ribera, poblats per gatells, oms i verns, presenten un alt percentatge d'espècies netament medioeuropees, força exòtiques per a les latituds de Barcelona. En destaquen Lonicera peryclymenum, Sanicula europaea i Carex remota.
El vessant meridional de Collserola ha perdut la major part dels boscos i, actualment hi predominen prats i comunitats arbustives. En les zones calcàries del puig d'Olorda es poden reconèixer alguns retalls recitals de la màquia litoral (Querco-Lentiscetum), comunitat més freqüent i esponerosa al sud del Llobregat. El prat sabanoide d'albellatge(Hyparrhenietum hirto-pubescentis) és una comunitat molt estesa al soleu de Collserola i, ben al contrari del que succeeix amb alguns boscos de l'obaga, representa una feble irradiació de les sabanes africanes. Si hom exceptua l'abundància de l'albellatge (Hyparrhenia hirta), les semblances són més de tipus fisiognòmic que florístic, ja que la major part de la resta d'espècies són encara mediterrànies. La brolla d'estepes o bruc boal (Cisto-Sarothamnetum catalaunici), característica dels substrats silicis, hi és també bastant abundant. D'altre banda, l'estepa ladanífera, espècie iberomagrebina raríssima en els Països Catalans, presenta una petita població en els turons d'Horta.
Finalment cal destacar la importància micològica dels boscos de Collserola, força rics en espècies comestibles i en d'altres que, encara que poc conegudes pels boletaires, són molt interessants per als científics.
La fauna de Collserola, sense tenir l'espectacularitat d'altres èpoques(a l'edat mitjana la noblesa barcelonina hi anava a caçar l'ós), continua tenint actualment un notable interès, que incrementa encara més el seu valor pel caràcter urbà i el densíssim poblament de les àrees circumdants - el més alt de tota la riba mediterrània -, tant al pla de Barcelona com al Baix Llobregat i el Vallès.
Com que dues terceres parts de la serra són cobertes per bosc, no és estrany que la fauna sigui predominantment forestal. Els vertebrats més diversos són els ocells, i entre ells dominen grapats de moixons boscans de distribució àmplia: mallerengues emplomallada i carbonera, pit roig, bruel, merla, tallarol de casquet, cargolet, mosquiter pàl·lid. etc. Els boscos més ben constituïts o de caràcter més humit es veuen enriquits per altres espècies, menys freqüents a la serra, com el mosquiter groc petit, el pinsà, el tallarol gros, la mallerenga petita o el tord. Per contra, les formacions arbustives i prats secs són domini d'ocells de caire més mediterrani (tallarol capnegre, tallareta cuallarga, etc.) o vinculats als ambients oberts, com el gafarró, la cadernera i en algunes zones el botxí. Els rapinyaires no són gaire abundants a Collserola, són més visibles durant les èpoques de pas, quan és freqüent observar aligots vespers, arpelles i d'altres espècies sobrevolant la serra.
Pot sorprendre que en aquesta àrea tant envoltada de zones urbanes i industrials i parcialment urbanitzada- pugui mantenir gran part de la fauna de mamífers de l'àrea mediterrània del país. La majoria dels carnívors hi son presents: el gat mesquer és bastant comú i també hi figuren la guineu, el teixó, la fagina i la mostela. L'animal més gran de la serra és el porc senglar, que algunes vegades s'acosta fins a ben a prop dels barris perifèrics de Barcelona. El mamífer més fàcilment observable és l'esquirol, que assoleix una densitat considerable i que ocupa també els parcs urbans barcelonins situats al peu de la serra, on s'ha tornat força refiat.
El poblament d'amfibis, rèptils i peixos es veu alterat per dos fets oposats: d'una banda l'afluència humana massiva que en algunes zones causa alteracions i captures, els fa minvar; d'altra banda. Hi ha sovintejat les introduccions d'espècies exòtiques o pròpies d'altres zones del país, de tal manera que s'ha modificat la composició de las comunitats faunístiques. Alguns amfibis i rèptils, com la salamandra, el gripau comú o el vidriol, són indicadors del caràcter relativament humit de Collserola. Entre els peixos, solament el barb cua-roig i l'anguila poblen de manera natural els escassos cursos d'aigua.
La fauna d'invertebrats és força rica i diversa, amb una bona representació d'elements septentrionals. Com a exemple interessant cal esmentar que als ambients aquàtics s'han tornat ditíscits (escarbats d'aigua) força rars, com Hydroporus normandi o Graptodytes fractus.Són freqüents lepidòpters tant bonics com la papallona de l'arboç(Charaxes jasius),vinculada a aquest arbust i de distribució bàsicament africana.
Entre els factor negatius que afecten, en major o menor grau, els diferents grups faunístics, es troba la intensa artificialització del medi, l'elevat nombre de morts per atropellament (coincideix una densa xarxa de carreteres i pistes amb un alt trànsit rodat), la rarificació d'alguns ambients (particularment els conreus) o, per a algunes espècies, l'isolament entre poblacions causat per les autopistes que encerclen la serra.
Més que a cap altre espai de la perifèria de Barcelona, la proximitat a la ciutati a tot un conjunt de poblacions importants- ha marcat de manera profunda l'evolució de la serra. Ben aviat (a final de segle passat i començament de l'actual), començaren ha desenvolupar-s'hi àrees de lleure (parc d'atraccions del Tibidabo, berenadors, etc.) i la serra esdevingué pionera en un procés - la construcció de segones residències - que desprès ha tingut molta transcendència en l'espai a tot el país; també es creà una important xarxa de comunicacions (carreteres, línia de ferrocarril, funiculars). A la segona meitat del segle hi van créixer anàrquicament, urbanitzacions il·legals i barriades suburbanes, i s'hi van emplaçar tota mena d'equipaments (escoles, línies elèctriques, antenes, conjunts esportius, cementiris, etc.), en part per l'escassetat del sòl a la ciutat. Paral·lelament la població rural de tipus dispers desapareix quasi completament i amb ella la major part de les explotacions agrícoles.
A mitjan anys setanta la situació de la serra era ben complexa, les àrees naturals cobrien encara grans superfícies, però les greus alteracions de moltes altres i la multiplicitat d'usos en dificultaven l'ordenament i la gestió. Amb tot, l'any 1976 el Pla general metropolità classificà la major part de Collserola com a Parc Forestal i començà a frenar-ne la pressió urbanística. L'any 1987 s'aprovà un Pla especial de protecció que preveia la classificació dels terrenys del parc segons unes categories de tractament diferenciat (reserves naturals i zones naturals, seminaturals i agrícoles. En els seus anys de funcionament el Parc de Collserola ha destacat pel seu dinamisme en tasques sensibilitzadores i d'educació ambiental, en la popularització de l'espai i potenciació d'uns usos lúdics compatibles amb la conservació. S'han desenvolupat també diferents iniciatives de protecció del medi (creació de reserves naturals, inventaris forestals, gestió de la caça, prevenció dels incendis forestals, etc.). Paradoxalment un territori que ni tant sols té l'estatut de parc natural rep una inversió pública molt considerable (600 milions de pessetes l'any 1991) que contrasta fortament amb els pressupostos quasi mesquins que reben la major part de les zones protegides del país.
Una obra pública de gran transcendència ha vist la llum en aquest període, l'autopista del túnel de Vallvidrera (E-9), que ha acabat de mig partir la serra en dos sectors. El seu impacte ambiental ha estat molt fort, tot i que s'hi ha fet un esforç considerable, insòlit al país, per minvar-lo.
El futur de Collserola passa per l'assumpció definitiva del seu caràcter de zona natural valuosa on la preservació del medi ha de ser l'objectiu prioritari. Cal refermar la protecció de les zones millor conservades i anar recuperant les degradades. La localització específica de Collserola ha estat l'origen de molts dels seus mals, però pot jugar un paper enormement positiu si hom aconsegueix combinar intel·ligentment la conservació, el lleure i el desenvolupament de l'immens potencial educatiu de l'espai.
La serra ofereix tota mena de facilitats per al seu recorregut i coneixement: clima benigne, bones comunicacions (és encerclada per autopistes i un conjunt de carreteres i, a més, una línia de ferrocarril la travessa), una xarxa de pistes i camins molt densa i una certa infraestructura concebuda per al passeig.
El parc ha dissenyat un conjunt d'itineraris i circuits prou vàlids per a una visió completa de la serra, però que són llargs de detallar aquí. En tot cas sí que cal recomanar que les visites a Collserola mostrin tant els ambients forestals com els de caire més obert. Un recorregut completíssim és el de la vall de Sant Medir, des de Vista Rica (just al NE del Tibidabo) fins a Sant Cugat del Vallès: s'hi troba un magnífic conjunt de boscos que inclou petites rouredes, bosquets humits de fondalada, alzinars i, sobretot, les pinedes de pi blanc que tant caracteritzen la serra. La imatge complementària de Collserola la dóna el vessant litoral, que cau damunt Barcelona i que posseeix un cobriment vegetal generalment més baix (brolles, màquies, prats secs): la visibilitat és molt més bona i es té accés a àmplies panoràmiques que són difícils d'aconseguir a gran part de la serra. Un bon sector per a obtenir aquesta altra visió el formen els turons de vora el Portell de Valldaura, per on passa la carretera BV-1415; en algunes carenes poden contemplar-se simultàniament els dos vessants i, a més, si es va cap al sud és possible enllaçar amb l'itinerari anterior.
El centre d'informació del parc és a Vil·la Joana (al costat del baixador de Vallvidrera). Disposa d'una exposició permanent sobre Collserola i se n'instal·len d'altres temporals, de temàtica variada. Els equipaments del parc, quant a educació ambiental, realització d'activitats divulgadores i projecció pública de l'espai són considerables i afavoreixen el coneixement de Collserola i l'apropament a la natura.
Ramon Folch.
Història Natural dels Països Catalans, Enciclopèdia Catalana
Nou anys després de la creació de la Plataforma Cívica per la Defensa de Torre Negra (Collserola), s'ha acomplert el primer dels dos objectius: Requalificar el sòl urbanitzable a sòl protegit. Ha estat un procés molt llarg on, després de crear una àmplia consciència i mobilització ciutadana i assolir un consens polític en la defensa de l'espai agrícola i forestal, els darrers set anys han estat dedicats a superar una carrera d'obstacles de tràmits administratius per a què finalment la Generalitat donés el seu vist-i-plau. Tanmateix, la pressió urbanitzadora no s'ha aturat i la Plataforma no ha pogut evitar diverses agressions (urbanitzacions, ampliació del camp de golf, etc.), que han reduït la superfície protegida a la meitat de la demanda inicial.
Amb tot, la protecció de Torre Negra es converteix en un gran èxit de la lluita ecologista al nostre país, i en un referent de primera magnitut per a la serra de Collserola.
Ara queda pendent el segon objectiu de la Plataforma: la redacció d'un Pla especial de protecció. Tenim el repte d'impulsar un projecte interdisciplinar, que sàpiga combinar la regeneració de les rieres, la potenciació de tots els valors ecològics i culturals, el lleure i l'activitat agrícola. I que sàpiga integrar-se també en un marc més ample com és la nostra proposta de Parc Rural Torre Negra-Riera Major: un espai que lligui els límits de la serra de Collserola amb la plana del Vallès a través de Torre Negra (Sant Cugat), la Via Verda i can Codina-can Canaletes (Cerdanyola).
Esperem que la celebració dels 10 anys de lluita per la defensa de Torre Negra, la propera tardor, serveixin de punt de trobada i d'impuls dels altres reptes proteccionistes que tenim plantejats al nostre territori.
Tot plegat ha estat un procés molt llarg, però ha valgut la pena!
--
Carta al Síndic de Greuges
Col·lectiu de Veïns de l'Entorn de la Budellera + (27 fulls de signatures, originals al regidor de Sarrià-Sant Gervasi)
Sr. Síndic de Greuges
Josep Anselm Clavé 31
08002 Barcelona
Desolació i impotència són les paraules que millor expresen el sentiment dels sotasignats, veïns de Vallvidrera, davant el desastre ecològic i la destrucció del patrimoni natural que s'està portant a terme a una finca de 10.000 m2 de l'entorn de la Budellera, tocant el parc de Collserola, àrea on alzines i roures centenaris combinats amb una massa boscosa de vegetació autòctona han desaparegut completament per l'efecte d'unes obres d'urbanització sobre aquests terrenys, quedant els pendents naturals completament modificades i substituïdes per metres i metres de murs de formigó.
Recordem que Vallvidrera queda integrada, és de fet una illa interior, dintre el parc de Collserola, compartint amb ell flora i fauna. No te cap sentit, ni lògica, protegir el parc de Collserola i deixar completament desprotegit el cor del parc que és Vallvidrera.
La implantació d'una urbanització d'un conjunt de 16 habitatges unifamiliars, al carrer Casafranca 29-41, Avet i can Basseda 42-48 de Vallvidrera, al vessant del Tibidabo orientat al Vallès, ha suposat la modificació total i brutal de la topografia del terreny i la destrucció absoluta de la vegetació autòctona. Tan violenta està essent aquesta implantació d'habitatges, en una zona coneguda tradicionalment com el pulmó de Barcelona, visitada anualment per centenars de milers de persones, i cuidada amb cura pels vallvidrerencs, que s'ha produït una reacció espontània de rebuig en veure impotents com progressa dia a dia la destrucció d'aquest enclavament tan especial dels barcelonins per efecte de les obres d'aquesta urbanització.
Des de fa dos anys, aproximadament, els veïns hem denunciat aquests fets a l'Ajuntament de Barcelona i a Parcs i Jardins; el Consorci del Parc de Collserola no el considera de la seva competència i no opina. Aquests organismes han ignorat les nostres protestes i denúncies formals, i així, la implantació de la urbanització segueix imparable, malgrat les protestes i les denúncies, afirmant la pèrdua irreparable del nostre patrimoni natural. Una breu visita sobre el terreny il·lustraria, millor que mil paraules, aquest sentiment de pèrdua.
La llicència per construir aquesta urbanització, en opinió dels veïns clarament especulativa, i que està comportant una destrucció brutal del medi natural, tal com es va senyalar a l'escrit que acompanya el primer plec de signatures del mes d'octubre de 1999, mai s'hagués hagut d'aprovar pel nostre Ajuntament, que disposa de tots els mecanismes planificadors i de control que li atorga la llei per tal d'ordenar el territori i garantir la integració i l'harmonització de construcció i conservació del paisatge a zones tan delicades com són les de l'entorn del parc de la Budellera, tocant el parc de Collserola, i mereixedores d'una protecció adecuada.
Per tot això, demanem a aquesta sindicatura que tenint per presentat aquest escrit, examini la documentació que l'acompanya (dos plecs de signatures, reculls de premsa, denúncia, fotos i jurisprudència al respecte), l'admeti i, en mèrits del que ha estat exposat, dugui a terme les tasques de verificació i accions pertinents conduents a l'establiment d'una protecció dels valors ecològics d'interès general als terrenys de la finca més amunt citada i, per extensió, al reste de possibles actuacions futures al mateix entorn.
Atentament,
(27 fulls de signatures, originals al regidor de Sarriá-Sant Gervasi)
Barcelona, 5 de juny de 2001.
El dictamen sobre política urbana aprovat pel Ple del Comitè de Regions de la UE el 20 de juliol de 1995 especifica:
"La Unió Europea constitueix el subcontinent més urbanitzat del món. El 1991, el 71% de la població de la UE vivia en aglomeracions urbanes de més de 10.000 habitants, un índex d'urbanització superior al dels Estats Units. L'altra particularitat de l'estructura urbana de la UE és el gran nombre d'aglomeracions urbanes, amb 3.560 enfront de les 1.000 dels Estats Units".
La Carta d'Aalborg (Conferència d'Aalborg, 24 a 27 de maig de 1994), en el punt 1.2 diu:
" La sostenibilitat ambiental significa preservar el capital natural". I més endavant: "La sostenibilitat ambiental implica, a més, el manteniment de la diversitat biològica".
El punt 1.10 recull com a fonamental:
"Protegir els recursos mundials de la biomassa, com ara els boscos". La intensitat i sobre tot la dispersió territorial amb la que es produeix aquest fenomen urbanitzador fa necessari, en el cas europeu, protegir el medi natural mitjançant dues mesures principals:
